SOPAR DE GALA

Un relat de: Rosa Gubau
SOPAR DE GALA


Entro a la sala, em quedo plantada a la porta, desconcertada i amb cara de babaua observant una panoràmica que no m’esperava ni de bon tros, tractant d’esbrinar què significa tot aquest parament.
Grans finestrals vestits amb elegants cortines de setí, un munt de tocs florals repartits per l’espai, i una esplèndida taula rodona envoltada de cadires estil Napoleó, centrada sota una espectacular làmpada d’aranya de cristalls de colors.

Estovalles de lli, tovallons de cotó egipci amb puntes de ganxet, plegats amb aparença d’ocell, un munt de coberts banyats en plata, un piló de gots i copes que no sé per què serveixen, i com no hi podia faltar, un espectacular gerro de ceràmica d’època al centre, amb un canelobre a cada costat.
Tot col•locat escrupolosament al mil•límetre, com he pogut comprovar en alguna pel•lícula de cine o en alguna visita esporàdica a qualsevol castell.

Estranyada, em començo a fer preguntes sense cap resposta coherent, que em fan sentir bastant incòmoda. Tanta parafernàlia per un sopar d’amics? Bé, amics potser la resta de convidats, jo només conec en Pau, l’amfitrió, em va comentar que hi anés, que estava convidada, i segur que viuria una nova experiència que no oblidaria mai.

Almenys em podia haver advertit fent-me cinc cèntims del tipus de sopar que es tractava, m’hauria arreglat de forma més adient, encara que si repasso l’armari tampoc hagués pogut fer gran cosa per estar a l'altura d’aquesta gent.
Tanta elegància, escots i talons de vertigen, recollits de cabell estrafolaris, bijuteria d’allò més fina... vestits d’etiqueta, sabates lluents... I jo, amb un vestidet de passa com puguis, un jersei de punt, sabatilles de cordons, arracades del mercat, una pinça de cabell dels grans magatzems...

Em sento totalment fora de lloc, no em queda més remei que utilitzar la meva recepta infal•lible, intentaré passar desapercebuda. Com? Encara no ho sé, possiblement no cal que faci res d’especial, ningú es fixarà en mi, no encaixo amb aquest perfil de persones, a qui li pot interessar conversar amb un personatge tan diferent d’ells? I tampoc entenc quin interès té en Pau per haver-me convidat, si sap que jo no combrego amb aquest tipus d’entorn?
En definitiva, entendre, no entenc res.

Comença la comèdia, un còctel de benvinguda, unes quantes presentacions on somric falsament per respecte, sense dir ni piu i amb la mirada enfocada a terra fent-me creus del que m’està succeint, a la vegada que procuro passar inadvertida i poder evitar espifiar-la entre tanta celebritat.
Entremig dels comensals, un dels assistents em dedica una picada d’ullet que no sé com agafar-me-la, tothom va amb la seva parella, potser tan sols és un tic i ho he malinterpretat.

La intensitat de la llum baixa, i ens indiquen que podem ocupar els nostres llocs. Busco el meu, seguint a la resta de convidats, imitant moviments i postures entre subtils i extravagants, fins que arribo al típic cartonet amb la inscripció del meu nom, col•locat a la vora del plat de porcellana fina i decorada que em pertoca; i ves per on, em plantifiquen al costat del sospitós.

Decanto amb compte la meva cadira i m’assec, l’apropo, ni molt ni poc, procuro posar-me recta, els colzes fora de la taula, les mans a sobre, els braços a prop del cos, les cames tancades... i m’espero tranquil•lament. Un rotllo de protocol que vaig
escoltar a la ràdio ves a saber quan.

Arriba el pica-pica d’allò més normal, patates de bossa, escopinyes, musclos, quatre croquetes congelades... Una altra cosa que tampoc entenc, em sorprèn molt, potser el primer plat serà més encertat per l’ocasió...?

De cop, sento un contacte fregant a la meva cama que tampoc puc entendre! Faig un bot de l'ensurt que m’acabo d’emportar, em salto el protocol que tant m’està costant seguir, i sense pensar-m'ho dues vegades, miro a sota la taula per veure que carai hi ha.
Dissimulo com puc el brusc moviment, tot seguit, i ja amb una inquietud que va pujant de to, observo al meu voltant i coincideixo una vegada més amb la mirada del senyor de la picada d’ullet, que em dibuixa amb els llavis un munt de gestos provocadors, sense cap mena de pudor ni mirament, que es repeteixen en posteriors ocasions, més fregadetes de cama, més picadetes d’ull, més petonets...

Quin infortuni! Massa tics per ser una realitat. Què està passant?
El sopar segueix el seu curs, tothom rient per sota el nas i jo patint com una bleda. Se’m desperta la curiositat, tot i estar una mica farta, i no tan sols pel tipus inadequat del menjar, sinó per la desconcertant situació.

Per què tothom està tan content i animat? Haig de fer alguna cosa. Em començo a angoixar, la suor s’escapa per tots el porus de la meva pell, que em llisca i se’m fica pels ulls, que ara a més em piquen i no hi puc veure clar, la mascareta negra es desfà i tota la cara em queda pintada de tint, les aixelles mullades, les cames tremolant... Auxili!, vull marxar!

El sopar no és el que semblava, me l’hagués pogut cruspir en qualsevol paradeta de fira i no hauria de passar per aquest tràngol.
Recullen els plats, potinejats i sense que pràcticament ningú els hagi provat, i aquesta vegada no em sorprenc, és el mínim que podia passar.

Veient el panorama, m’aixeco, m’acosto al meu amic Pau i li explico em veu baixa el context de tot plegat. No accepta que marxi, diu que li faré una mala passada, que m’esperi que ja ho entendré tot. Que poca-solta, això és un amic?

Porten un pastís de pa sucat amb oli, seguint amb el tarannà d’un àpat pobre i ridícul davant tal magnitud de muntatge i preparatius. L’amfitrió s’alça de la taula, i amb la copa de cava de fi cristall enlairada, i un somriure burlesc, proposa un brindis; tothom s’aixeca i tesos com espàrrecs, el segueixen fil per randa.
De sobte, un gran cartell enrotllat al sostre es desplega... on es llegeix un escrit: Sorpresa!! Feliç dia dels Sants Innocents!!

La festa continua i lluny d’enfurrunyar-me desaparec sigil•losament sense dir ni piu.
Al cap d’una estona, torno a entrar, vestida exquisidament d’emperadriu, acompanyada de tot un seguici de la cort de la reialesa, deixant amb la boca oberta a tots els convidats.
En Pau, amb els ulls fora d’òrbita, em llença una mirada perplexa que no pot controlar.
Em situo al centre de la sala, i prego silenci a tots els assistents.

Gràcies amfitrió per aquesta celebració que com tu encertadament deies, no oblidaré mai. Gràcies per haver subestimat la meva intuïció i talent, i molt especialment gràcies al meu gran amic, còmplice i confident per les divertides fregadetes de cama i picades d’ullet.

Ara sí Pau, riu si et queda esma, però ves treien la pols de la cartera que quan et cobrin la factura de la comanda d’alta cuina que he fet a nom teu, cauràs de cul, i en sortiràs ben escaldat. Per fi sabràs el que costa un convit digne d’una autèntica celebració, no un “vull i no puc” amb el que ens tens acostumats, i que et pensaves que la teva despistada i fidel "amiga" una vegada més passaria per alt.

TOTHOM A TAULA QUE COMENÇA EL GRAN FESTÍ!!!

Tot seguit, una desfilada de servents ens ofereixen una infinitat de delícies que difícilment en una altra circumstància hauria pogut assaborir.

Ai Pau... Quina oportunitat m’has regalat.

Santa innocència!!!


Rosa Gubau





Comentaris

  • Fora de lloc[Ofensiu]
    Helena Sauras Matheu | 04-10-2022 | Valoració: 10

    Bon dia, Rosa Gubau:

    Un relat ben descrit on mescles també com se sent la protagonista: fora de lloc en aquest ambient.

    La sorpresa final està molt ben aconseguida.

    Moltes gràcies pel teu amable comentari al poema de Xell, celebro que l'hagis gaudit. Pròximament posaré més poemes d'aquest poemari, que cadascú tracta sobre un tema diferent.

    Abraçades múltiples.

  • Sorpresa...[Ofensiu]
    Prou bé | 02-10-2022 | Valoració: 10

    ... Ha estat trobar aquest relat que ens has regalat.
    L'he llegit d'una tirada i l'he tornat a llegir. Sempre m'agrada llegir, fins i tot alguns llibres, dues vegades. La primera X veure què passa i la segona, deixada ja de banda la intriga, per gaudir de la lectura. A més a més penso que allò que ha donat feina a algú mereix el respecte de conèixer-ho bé. (Coses meves)
    He dit sorpresa i no sé perquè. De fet ja saps que m'agrada el que escrius. Potser el to de divertiment...
    Amb total cordialitat

    PS no no havia llegit el text anterior

  • Alta cuina. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 30-09-2022 | Valoració: 10

    Un relat amb moltes descripcions d'un sopar de gala, molt fines. M'haguera estat invitat allí. Realment m'ha sorprés fins al final, on hi ha sorpresa de delícies. Una oportunitat insinuada. I m'ha fet un somriure.
    Cordialment.

  • Intriga creixent...[Ofensiu]
    llpages | 28-09-2022 | Valoració: 10

    amb sorpresa final, molt bé! Les descripcions excel•leixen pel detall i el vocabulari, genials. L'argument el trobo molt millorat respecte la primera versió, m'ha agradat! Ens seguim llegint, Rosa!

  • Sorpresa final[Ofensiu]
    Marina i punt | 28-09-2022

    Gran descripció de la situació, has sabut mantenir el suspens fins al final, un final del tot sorprenent.
    El teu relat es llegeix amb rapidesa i ganes per saber-ne l'entrellat. Felicitats, m'ha divertit!

    Salutacions
    Marina

  • Comentari[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 28-09-2022 | Valoració: 10

    Extraordinari. Enhorabona. Molt suggeridor.
    Felicitats.
    Cordialment.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Rosa Gubau

Rosa Gubau

71 Relats

1049 Comentaris

38852 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Biografia:
Soc nascuda a Mataró l'any 1.957. Sempre he estat una persona amb moltes inquietuds, en l'àmbit laboral, esportiu i de creixement personal. El cuquet d'escriure el tinc des de fa molts anys, tot i que mai m'hi havia posat. Ara que disposo de més temps he decidit provar-ho. Espero sortir-me'n una mica, si més no, aprendré de tots vosaltres.