Sopar amb els sogres

Collons. L'últim botó de la camisa no se'm cordava. I m'havia d'espavilar perquè sinó sí que aniríem amb presses. Bé, donava igual. Que se'm veiés una mica de pèl al pit tampoc els donaria una mala impressió de mi. O potser sí, no ho sé. La veritat és que estava una mica nerviós. I no m'ho esperava. Havia conegut ja altres vegades els pares de la noia amb qui sortia.
És clar que calia reconèixer que allò seria diferent. Amb les altres havien estat trobades casuals, i creuar quatre paraules. Aquest cop seria diferent. L'Alba era una noia molt especial per a mi, moltíssim. Érem força diferents, és veritat. Però també teníem coses en comú. No sé, per exemple que cap dels dos es voldria casar mai. Relació estable i de llarga durada sí, però res de matrimoni i de fills. Mai m'he vist ni em veuré cuidant un fill meu.
Camisa, texans, bambes, una mica de colònia, la barba (la poca que tenia) ben retallada, un pentinat típic meu (és a dir, una mica despentinat però que quedés bé). Potser sona estrany que dugués bambes i texans, però així sóc jo, i preferia que els pares de l'Alba em coneguessin tal com era des del principi.
- Estàs a punt, carinyo?- vaig dir quan ja m'havia posat l'americana.
- M'estic calçant!- va fer l'Alba des de dalt.
Mentrestant, vaig decidir anar a fer un últim pipí al lavabo de baix. Vaig mirar-me al mirall. "Serenitat, Pemi. Estàs més que preparat per donar-los una bona impressió.". Un sopar amb els pares de l'Alba no havia de ser tan terrible. Ella els havia descrit com unes persones molt informals. Bé ho havien de ser, no?

***
- Alba! Estàs fantàstica!! Ja era hora que ens veiéssim!- va dir la mare de l'Alba quan va obrir la porta.
- Mama!- es van abraçar- He estat molt enfeinada aquestes últimes setmanes, em sap greu- es va disculpar.
- Molt ocupada amb aquest noi tant guapo?- la mare de l'Alba em va mirar amb un somriure radiant, de galta a galta.
Bé, suposo que era el moment d'obrir la boca.
- Encantat. Sóc el Pemi- vaig dir amb un somriure sincer.
Muà, muà. Dos petons i cap a dins.
El rebedor era francament bonic. Era espaiós i estava ben decorat. Els pares de l'Alba vivien en una urbanització a les afores de Girona, una on totes les cases eren de bon veure. El terra era de parquet, però amb prou feines es veia perquè més de la meitat estava cobert per una estora. Els mobles eren de bona fusta. Des que havia entrat havia notat una olor molt agradable, però suposava que era el perfum de la mare de l'Alba.
- Pemi, aquesta és la Raquel. Raquel, aquest és el Pemi, el meu nòvio- ens va presentar l'Alba.
- L'Alba m'ha parlat meravelles de tu!- va dir-me la Raquel.
- Bé - vaig esbossar un somriure tímid a propòsit- tampoc n'hi ha per tant. Ella també em parla sovint de vosaltres. M'alegro que per fi ens coneguem -.
- Ja veig que te'ls tries guapos i encantadors, eh Alba!- va fer ella.
- Home mama, això és evident- va dir l'Alba amb picardia.
- I aquest xicot deu ser en Pemi no?- va fer una veu greu.
Era el pare de l'Alba. Portava un davantal de cuina. Era força prim i alt, duia la barba mal afaitada i portava ulleres.
- Sí, sóc jo. Molt de gust d'haver-lo conegut per fi- vaig fer amablement. Però la veritat és que aquell home no tenia la pinta de ser gaire simpàtic.
- I ara, el mateix dic. Des que l'Alba va marxar de casa que no sabíem gaire cosa dels seus temes amorosos. Però en fi, sempre ha estat força discreta.- va dirigir una mirada irònica a la seva filla.
- Au papa, no comencis...- va fer l'Alba.
- I què filla? Segur que li tens més confiança a ell que a nosaltres!- va fer ell esbossant un somriure.
- Papa, no puc ser sempre la nena dels teus ulls!- va dir l'Alba una mica irritada.
- Au va, Carles, deixa-la estar. Té dret a fer la seva vida, no? - va dir la Raquel.
- És clar que sí. Bé, deixem-nos de benvingudes i passeu al saló. Jo he d'acabar de fer el sopar. Pemi, he fet una fondue de formatge que segur que t'encanta- va exclamar. I tot seguit, se'n va anar cap a la cuina.
Glups! Què havia dit? Formatge?! Jo el detestava. I l'Alba prou que ho sabia... Per què no havia dit res? Potser pensava que més valia que m'ho mengés... De camí cap al saló, però, em va agafar del braç i em va apartar un moment de la Raquel.
- Pemi...em sap greu...no hi havia pensat. Als meus pares els encanta el formatge... Ara mateix li ho diré a mon pare- va dir l'Alba a baixa veu.
- I ara, carinyo, tranquil·la. Procuraré...- m'ho vaig pensar bé- fer l'esforç...De debò.
- N'estàs segur?- va dir ella, sorpresa de la meva resposta.
- Sí, completament. No et preocupis. Intentaré suportar-ho i m'ho menjaré.
- Nois, veniu al saló o no?- va fer la Raquel.

***
L'Albert em mirava sovint amb una mirada que encarnava curiositat. Era el germà petit de l'Alba, i deuria tenir uns 18 anys. Cabells negres i força curt d'alçada, duia unes ulleres negres. No parlava gaire, i la majoria de vegades que m'hi fixava estava callat, seriós, mirant capcot el seu plat o mirant-me a mi. Havia baixat del pis de dalt just abans de començar a sopar.
La taula estava molt ben parada. Forquilla i ganivet als seus llocs, estovalles de qualitat, una espelma perfumada que em recordava la olor de la Raquel, etc.
- I què? Com us vau conèixer? - va preguntar la Raquel.
- Doncs... fent un reportatge - vaig contestar jo.
- L'Alba ens ha dit que ets reporter - va dir ella.
- Sí, exacte. Periodisme d'investigació, principalment. Però també escric algun article d'opinió i cròniques de política - vaig dir.
- Déu n'hi do, déu n'hi do, xicot - va fer el Carles. I va prosseguir - L'Albert també vol fer periodisme, oi? -
- Bé, és una possibilitat - va fer el noi - no descarto posar-me a treballar quan hagi acabat la selectivitat -.
- Ja comencem. Sense carrera no faràs diners. Seràs un miserable, un sense nom - va dir seriosament el Carles -.
- El què pensis tu, més igual - va dir el noi
Cony, allò s'estava escalfant. Semblava que alguna cosa passava amb pare i fill.
- Albert! Es pot saber què et passa? Últimament estàs molt desagradable amb ton pare! Demana-li excuses!- va dir la Raquel, irritada.
L'Alba m'havia agafat la mà, i a cau d'orella em va dir: "Perdona, últimament hi ha massa tensió". Jo li vaig somriure i vaig assentir. Tant de bo aquella disputa fes que s'oblidessin de portar la fondue.
- Deixa'l, Raquel. No val la pena. Va no hi pensem més i portem la fondue. T'agrada el formatge, oi Pemi?- va dir el Carles.
Merda.
- Ehh, sí i tant - ho havia dit en un to no gaire convincent.
En fi, hauria de patir. En Carles se'n va anar a la cuina, portant alguns dels plats on havíem menjat els entrants, com el foie i l'embotit. Vaig aixecar-me per ajudar, però l'Alba i la Raquel em van aturar immediatament, i se'n van anar a la cuina. L'Albert no s'havia aixecat, de manera que em vaig quedar amb ell a soles a la taula.
I no deixava de mirar-me. Allò resultava inquietant. No li diria mai a l'Alba, però el seu germà petit semblava bastant fastigós.
- Bé, treballar no està malament. L'important és fer el què t'agrada. Però si tries estudiar Periodisme, t'agradarà molt. Almenys això em va passar a mi- vaig provar d'animar-lo.
- Ja...gràcies.- va contestar tímidament.
I silenci un altre cop. Cony, doncs jo no sabia què més dir per donar conversa.
- I quin batxillerat estudies? - se'm va acudir.
- Científic- va dir secament, i va afegir- satisfàs la meva germana al llit?-.
Glups! Què havia dit? Quin paio més estrany.
- Ehhhh, doncs....ho intento...- vaig dir tímidament, però ràpidament em vaig posar recte- i a tu què t'importa això?-.
- Ja tens pinta, ja...de fer-ho bé- va fer esbossant un tímid somriure.
Per sort, els altres tres tornaven ja amb la fondue. Merda. No sé què preferia: menjar formatge o haver de tornar a quedar-me a soles amb l'Albert. Esperava que al següent canvi de plats s'aixequés; o almenys poder-me aixecar jo per ajudar.
- Doncs bé! Aquí ho teniu!- va dir el Carles alegrement.
L'Alba repartia els pals acabats en punxa mentre la seva mare posava a la taula dos plats plens de pa.
- Bé, Pemi. No sé si t'agrada molt beure, però veurem la fondue amb te perquè porta el Kirsch suís, que és molt fort. Ja veuries quina trompa ens agafaria!!- va dir el Carles.
Odiava el formatge, però sabia més o menys com es feia la fondue. S'agafa un recipient i s'hi posava all i Kirsch, un licor suís fet a base de prunes molt fort.
- Cap problema...- vaig dir amb amargor.
- Segur que t'ho podràs menjar?- va xiuxiuejar-me l'Alba a l'orella.
- Seguríssim -.
Vaig agafar un trosset de pa i vaig ficar-lo a dins de la cassola. L'Albert havia fet el mateix, i al treure la mà la vaig fregar amb la seva. Em va mirar i va somriure...Cony, allò estava resultant d'allò més incòmode. I a sobre amb formatge pel mig.
Vaig ficar-me el tros a la boca. Procurava mastegar ràpidament amb les dents, sense que la llengua toqués aquella substància groga calenta, tan asquerosa. Després d'uns segons horribles, vaig tancar els ulls i vaig empassar-me el tros.
- Mmm... boníssim, Carles. És gorgonzola?- vaig dir en un intent de ser convincent.
- I un toc suau de Rocafort -.
Ecsss!!!!! Déu meu...vaig jurar-me a mi mateix que mai menjaria aquell formatge (ni cap altre que fes una ferum tan apestosa ). I, per postres, a la boca m'havia quedat un gust dolentíssim. Vaig beure un glop d'aigua.
L'operació es va repetir un parell més de vegades. L'Alba, que seia al meu costat, em va agafar un moment la mà, donant-me ànims. I em va fer una mirada d'admiració.
Ara bé, aquella me la pagaria. M'hauria de compensar...
En fi, procurava ser optimista.
- I com van les notes, Albert? -va preguntar l'Alba.
- Bé, ja veus. Anar fent - contestar ell.
- Sí, segur. Anar fent. N'ha suspès quatre en la darrera avaluació- va dir el seu pare.
Semblava com si l'Albert volgués dir alguna cosa, però finalment va callar.
- Últimament està distant i apagat. Sembla com si estigués a la lluna. S'està tornant un mand
ra- va continuar el Carles.
L'Albert va emetre un esbufec.
- Jo, almenys, no em passo el dia tancat a l'ordinador, amb la porta tancada amb clau. Aiss, per què serà que tu sí que ho fas?-.
El Carles s'havia posat una mica vermell.
- Què cony vols dir?-.
- No ho sé...diguem-ho tu...Infermeres calentes...et sona?-.
- Albert! Però què dimonis estàs dient?!- va dir molt enfadada la Raquel.
Però el Carles s'havia posat molt més vermell. I semblava que feia una mirada de súplica al seu nano.
- Infermeres calentes...Festa salvatge, Orgies a les aules...Són noms d'algunes de les pel·lícules que el nostre estimat pare guarda a l'ordinador en una carpeta oculta -.
- Què?!- va dir l'Alba emetent un crit.
Jo vaig deixar el tros de pa amb formatge i intentava mirar a qualsevol banda menys als comensals. Allò estava resultant molt violent.
- Carles...és veritat?- va preguntar molt insegura la Raquel.
- Tot això no hauria passat si tu no em rebutgessis sempre i te'n haguessis anat amb aquell professor de golf!- li va cridar el seu marit.
Allò s'estava posant cada cop pitjor. I jo, allà pel mig. Vaig agafar la mà de l'Alba per intentar tranquil·litzar-la, però no em va fer cas.
- Mama!!?? Quin professor?- va dir l'Alba.
La Raquel també es va posar molt vermella i va començar a parlar amb molta ràbia.
- Sí!! Me'n vaig anar al llit amb un professor de golf!! I què?! No hauria passat res si tu no em rebutgessis! Et recordo que vas ser tu qui no volia anar al llit amb mi des de feia més d'un any! Alguna cosa havia de fer, no? I tu com cony ho sabies?!-.
- El recepcionista del club, l'Antoni, és molt amic meu, recordes? I un dia us va veure tocant-vos!!- va fer el Carles.
Però l'Albert també tenia coses a dir.
- Mamà!! Tu també?! Això jo no ho sabia!! Bé ho podríeu parlar no?!- va dir cridant.
El Carles va donar un cop de puny a la taula.
- Tu calla desgraciat! Ara no vulguis arreglar les coses. Això és per culpa teva. Res no estaria passant si no tinguessis la boca tancada!! I parlant de pel·lícules...no sóc l'únic!!-
- Calla papa! Calla!!- va exclamar el seu fill.
- Tu també en tens! Però alto, en les teves només figuren nois...vols que en digui els títols?! No cal, oi?
- Fill! Però què...?- va començar la Raquel
- Tal com ho sents, tenim un fill marica!!- va cridar el Carles.
- Papa, no et passis!!- va dir l'Alba.
- Què no em passi? Treu males notes, és un mal educat i, a sobre, li van els nois pornomans forçuts! No ha deixat de treure l'ull a en Pemi durant tot el sopar! És un mal fill!- va fer el pare del noi.
- Potser perquè tu ets un mal pare - li va etzibar l'Albert.
- Prou!!!- va cridar l'Alba.
Hi va haver silenci a l'acte. Els pares de l'Alba i el seu germà se'n van anar tots tres, cadascun per una banda. L'Alba i jo ens vam quedar a la taula, en silenci. Estava mirant al buit. Jo la vaig abraçar, però sense saber què dir-li. Al cap d'uns segons, però, va reaccionar i em va mirar.
- Em sap greu que hagis hagut de presenciar això- va dir- Es veia a venir que acabarien malament, però no volia que passés davant teu -.
- I ara, són coses que passen- li vaig somriure- Almenys, no m'he hagut de menjar més formatge.
Ella va riure.
- Tens raó. De totes maneres, tard o d'hora havia de passar. No es portaven bé. I pel que fa a l'Albert...doncs mira, no em sorprèn. Tenia pinta de ser gai. Em sap greu que el pare ho hagi hagut de descobrir de la manera que ho ha fet...- va fer una pausa- És veritat que t'ha estat mirant tota l'estona?-.
- Bé, sí....però no et preocupis -.
Ella em va mirar fixament.
- Encara vols estar amb mi després de tot això?- va dir.
- És clar que sí. No ho dubtis -.
- Bé, però has hagut de menjar formatge i suportar aquest sopar...t'hauré de compensar, no?- va dir amb una mirada irònica.
- Dona....això és evident- li vaig dir.
- Tornem a casa?-.
- No ens despedim dels teus pares? -.
- Tal com està la cosa, millor que no- va dir l'Alba rient -.
- T'ho has pres molt millor del què em pensava -.
- Sí, mira...sóc una capsa de sorpreses, no?-.
- Més del què em pensava -.
I ens vam aixecar de la taula per anar-nos-en.