solitud

Aquests versos els dic per mi tot sol,
ara que estimo tant la solitud
i estic malalt, i sovint m'entendreixo
fins a plorar,
ara que escriure em cansa
i els amics venen a portar-me llibres
i em parlen de la gent que hem conegut.

Aquests versos els dic per a mi tot sol
en veu baixa, a la nit, perquè estimo el silenci,
quan els de casa dormen i jo,
oblidat, imagino bogeries,
i no hi ha res que no em sigui possible.

Tot el que ara voldria es imprecís i bell:
vent i camins i les mans plenes d'aigua
i un cos piulant com una bèstia jove.

Demà, en llevar-me, res no haurà mudat,
la gent s'aturarà per saludar-me
i farà sol a la tarda quan surti a passejar,
potser tot sol o amb tu.

Però aquells que m'estimem ploraran d'enyorança
i hem senyalaran al veurem passar,
potser tot sol o amb tu.