SOLITUD

Fa vint-i-tres hores que no parlo amb ningú. Ho sé perquè el rellotge de paret, aquell que el meu marit va penjar fa quaranta anys, es va aturar ahir a les tres de la tarda. No l’he donat corda. Deixo que el seu pèndol romangui immòbil, com jo, esperant, una fi que no arriba. La solitud és això: un silenci que et pesa a les espatlles com una manta mullada.

Sento el fred de gener a través de les finestres mal segellades. El pis, petit i ple d’objectes que ja no serveixen per a res, em recorda que el temps s’escampa com la pols que s’acumula als racons. Cada matí, quan em llevo, preparo te amb llet i torno a seure al costat de la finestra. Observo els veïns que van a comprar, les mares que porten els nens a l’escola, els joves que riuen amb els telèfons a la mà. Tots tenen algun lloc on anar, algú a qui estimar. Jo només tinc les fotos d’ell al prestatge, cobertes per un vel gris.

Ahir vaig baixar a comprar pa. La noia de la fleca, em va dir “Bon dia, senyora” amb aquell somriure que sembla de compromís. Li vaig agrair el pa amb un gest, però les meves mans tremolaven tant que les monedes van caure a terra. Ningú es va inclinar per ajudar-me. Vaig recollir-les una a una, mentre els clients em miraven de reüll, com si la meva presència els fes perdre el temps.

A les nits, quan el dolor de les articulacions no em deixa dormir, parlo amb el gat del tercer. És blanc amb taques negres, i sempre ve a demanar menjar al meu balcó. Li dic “Mosso”, encara que no sé si és mascle. Li explico com amb el meu home, vam ballar l’últim ball a la Festa Major del 99, o com olorava la buguenvíl·lea que teníem al jardí abans que l’enderroquessin per fer apartaments. El gat escolta, però se’n va quan ja no tinc més restes de sopar per oferir.

Avui mentre rentava un plat, he sentit una rialla forta al carrer. Era una noia jove, amb els cabells rossos com els de la meva neta. Fa tres anys que no ve a visitar-me. Diu que està molt ocupada a Barcelona. Li he escrit cartes, però les guardo al calaix de les estovalles. No vull semblar una càrrega.

El rellotge continuarà aturat. Jo també. Però demà, potser, tornaré a donar-li corda. Potser demà trucaré a la neta. O potser no. La solitud també és això: una guerra entre l’esperança i la por de decebre’s una vegada més.



2025