Solitud

Una fulla en blanc i molta melancolia després d'un tomb per Fires…
És d'aquells dies de l'any on els darrers he anhelat i demanat que sigui l'últim on qui camini al meu cantó i amb qui assaborir cada moment de complicitat siguin -només- els amics de sempre i/o la família.
Cansada que l'àvia em pregunti, en el dinar anual, si aquest any ha de posar un plat més a taula i jo, amb un enorme somriure, hagi de respondre com si res que no, que tampoc vindrà perquè no existeix...
La soledat s'escull o es busca? Diuen que tothom recull allò que sembra... no crec que ho hagi fet tant malament!
Cansada que l'amic que fa d'angelet em digui que està convençut que el destí me'n té preparada una de molt grossa dons... que sigui més petita però que ompli aquest espai que resta buit! (i a poder ser, que no es faci pregar).
Un imant pels "freaks" és el que porto a l'interior? Algú a qui vaig considerar important em va dir "segur que no has trencat mai cap plat" i la resposta va ser que si, alguns plats; avui afegiria que no tinc temps de trencar plats! Primer haig de recollir els trossets de vidre que hi ha terra i reconstruir allò que algun impresentable es va dedicar a fer miques i que ara el temps està aconseguint soldar.
No és un crit desesperat el que escric, sinó una reflexió d'algú que creu que té molt a donar i a aprendre.
Demà em miraré l'avia als ulls i li diré, com cada any, que tot va bé!