Sol, memoria i paraules

Quina llastima que no hagis vingut. L'espectacle esta començant.
Tenia dues entrades per la sessio de les 5 d'avui, i aqui estic, asseguda en primera fila, i les campanes de l'esglesia anuncies l'inici.

Malgrat la sala sembli buida, hi ha un munt de gent en silenci des de fa anys que contempla les exhibicions de l'astre cada dia -doble sessio- i la seva mirada cap al cel tenyit de llum es sempre incondicional.

Quin gran artista, el sol, arribant i marxant sempre amb tant d'estil, i sense repetir muda una sola vegada. Dia rere dia mesclant textures, intensitats, tons i bandes sonores...
Avui els ocells ballen amb la musica dels pins i els cotxes carburen amb l'elegancia d'una lleu percussio.

Quina llastima no poder vibrar amb tu al ritme d'aquest a deliciosa vesprada!

Arriben dos espectadors mes! Un home vestit de fosc els indica el seu lloc: fila 13, numero9. Maria Isabel Vega Esquivel. 4-11-1938 / 13-07-2002. En paz descanse, banyada ara per un intens doll d'or.

Ha arribat el torn dels convidats: ens toca participar del festival del color. Ens han donat vels brillants i sembla que tambe ens hagin posat tons calids de maquillatge sobre la pell i purpurina als llavis. La seva mirada es tan intensa ara, tan reveladora i prepotent, que ens deixa clavats i coberts de mel amb panic escenic.

Quina llastima que no hi siguis tu per mirar-me amb aquells teus ulls que m'acaricien els cabells, la pell i l'anima amb nomes uns segons. Quina vergonya mes agradable, quines pessigolles per la panxa...!

Pausa de mitja funcio. El sol s'esmuny rere el telo negre-montanya i deixa que les mirades descansin sobre
un ataronjat suau. Ara es l'hora en la que les parelles s'abracen, mig per emocio mig per fred, i els morts aplaudeixen en silenci.

Quina llastima no poder-te tancar els ulls a petons per anticipar la nit sobre les parpelles.

Dramaticament el sol es llueix per ultima vegada avui, enmirallant-se als nuvols, aquesta vegada mig d'amagat mentre s'allunya de l'escenari. Blaus, rosats i grisos brillants llisquen lentament per sobre la ciutat i els tons pastels de l'aire.

Mes campanes i llavors un silenci curt mentre morts i vius contenim la respiracio, i finalment el vent entre els pins xiuxiueja amb una veu quasi imperceptoble: 'the end'.

La galopant foscor, el batec d'ales frenteic d'un col.libri, les llumetes urbanes que piquen l'ullet en la llunyania, l'aire fred que s'escola per sota la roba buscant rastres de calor... Tot indica que hauria de marxar, perque els encarregats puguin netejar la sala plena d'admiracions, i deixar-ho tot llest per la 'session de nuit', on una verge blanca mostra els seus encants i besa amb tendre argent els fronts dels noctambuls.

Quina llastima no poder marxar junts, agafats de la ma, per guiar-te fins el meu niu i ventre, i fer-te un espectacle amateur i sense public... 'adults only'.

Seguire esperant sola a que arribin els crepuscles, sense tu pero pensant-te; sola pintant-te en la memoria d'altres paisatges.