SOC UNA EXTRATERRESTRE

Acaba d’arribar a casa i ja sento que crida. Faig veure que no l’escolto . Tinc la tele a tope, però amb una mica de sort, potser ni em veu. Que no!, la mare ho veu tot, ja puc pensar ràpid o estic morta. Ha passat de llarg del menjador, Clara prepara un pla. Pla A. Podria tancar la tele, dissimular fent veure que estudio al menjador. Idea genial, si no fos que els llibres són a la meva habitació. I si surto del cau em pesca. Quin rotllo, tot el dia la mateixa cançó, recull això, endreça allò altra. No entén que soc una persona, que tinc les meves necessitats, el meu espai, les meves amigues. A sobre, el plom d’en Roger, tot el dia emprenyant i clar, la mare, que ho has d’entendre, que és més petit. Sí, més petit pel que li convé. Amb aquesta excusa s’endu totes les atencions i a mi que em bombin, jo com si no hi fos. Ja semblo la planta del menjador que gairebé ni menjo per què ningú se’n recorda de que existeix. Guai, soroll de cassoles, segueix distreta, pensem en el pla B, ja ho tinc, podria fer com en el meu somni, on jo visc sola amb en Llamp, el meu gos, aquest sí que parla el meu idioma. Si, si, en el somni ell i jo vivim en un país ple de xuxes, cromos de les monster high a dojo i tot el dia escoltant cançons sense controls parentals ni històries rares a l’ordinador, estan flipats, es deuen creure que som tontos. Llavors em sento sola, però començo a xatejar i s’acaba el problema. Després em desperto i torno a ser a la meva habitació, millor dit al meu cau, perquè clar, l’habitació gran és per l’insecte. I això que diuen que els fills grans tenen privilegis, deu ser a casa dels altres perquè a mi ni pa. Clara, no facis el tonto i concentrat, que se t’acaba el temps, quan em mori posaran enxampada per fer volar coloms, quin final més trist. Psss, salvada, ha anat a inspeccionar el territori d’en Roger, hehehe. Has fet els deures?.Només em falten les mates que no ho entenia. Sempre igual, qualsevol excusa és bona per no fer la feina. Què fa la tovallola de bany a terra? On és la Clara?
Avui estic de sort i mira que porto uns dies que sento un ofec i és que la Montse al col.legi, em fa el buit, ja no vol ser amiga meva perquè no em dona la real gana de fer tot el que ella em diu. He aguantat massa i vaig de xula, però en el fons em sento sola, trista, petita, diminuta i insignificant. Quan li explico a la mare, ella ho veu tan clar com la llum del dia. Reina, has fet molt bé, t’has de fer respectar. Per ella és molt fàcil, però jo només tinc ganes de plorar, ja m’assemblo a la protagonista de Diari d’una penjada. Ho soc jo de penjada?. Potser no, però a vegades m’hi sento. Ja no sé que sóc. A vegades, penso que m’agradaria haver nascut en una altra família. Que n’és tot de complicat, els pares separats, en Roger que és una puça diminuta que no para de fastiguejar. Mentrestant, jo navegant per la galàxia amb la meva nau espacial supermegaguai on ningú hi entra, i no sé per què, si perquè no volen o perquè jo no els deixo. Quan li explico a la mama, la seva frase estrella és “què et penses, que a les altres famílies no hi passen coses?”. Suposo que sí, o no, jo què sé. Però em pregunto per què no puc utilitzar l’ordinador quan em vingui de gust. Per què no s’entén que la tele distreu. Ostres que donaria per tenir ara la nau aparcada al balcó de casa, de nau a base, t’esperem per portar-te a mart, “cambio y corto”. Quina canya. Clareta, Clareta, estàs empanada, avui no et salva ni l’angel de la guarda, necessito un pla Ccccccccc. I si poso al goggle “necessito un pla”, per què com arribi la mama amb la vena de poli, aixecant el radar com a les pelis de submarins antigues que veu el papa, jersei a terra a la vista, llibres desordenats a estribor, bany desendreçat a babor. I comença a torpedejar retrets, que si no ajudem amb res, que som uns desordenats, sembla que s’hagi quedat encallada en el replay. I no sé si te raó, potser una mica sí. Però jo em pregunto, si a mi no em fa nosa, per què a ella si? No passa res si cau una cosa i no la reculls avui, demà encara hi serà i de ben segur es deixarà recollir encantada. A Medi ens han explicat tota la història aquesta de la gravetat i té tot el sentit del món, doncs quines ganes d’anar contra natura. Si el terra atrau les coses per alguna cosa deu ser i no seré jo que li porti la contrària. Li hauré d’explicar a la mama, la fabulosa teoria de la gravetat. Encara que no estic segura que li agradi tan com a mi. I no és que no l’estimi a la mama, que sí, perquè quan vol mola, sobretot quan té el dia petoner i tot són abraçades i més abraçades. A vegades m’agradaria tornar a ser petita, fins i tot quan només era jo sola i tothom estava pendent de mi, de fet no ho recordo però m’ho imagino. Jo, l’estrella, la nineta dels ulls dels papes, mira la nena que bufona, ufff havia de ser la pera. Devia ser tan xulo com el meu somni del país de les llaminadures, com diria la mama. La mare és al bany, en Roger aprofita i fuig de les seves urpes, el sento que s’acosta. Ja el tinc a sobre, no el suporto m’espatllarà el pla. Prepara’t que ara ve la mama. Vols esfumar-te, t’odio. Com no marxis immediatament no t’ajudaré amb les mates. Que em dones si no em xivo. Ets fastigós, et donaré un euro però guilla. Ja es fora, grrrr, si pogués l’escanyaria. Sento passes, ara segur, seguríssim, que en pocs minuts vindrà a per mi. No me’n lliuro ni de conya. Ja ho sé, em faré la dormida, no falla mai o quasi mai. Apa, la puça al costat de la mare a veure si em pesca. Jo com un glaç. Clara, filla a dormir, ja parlarem demà. Zasca! Roger, ho sabia, ha funcionat.