Sóc feliç amb tu

comences un poema categoricament. Ser feliç, aix! Per fi ja la tens, preciós. Tu que has fugit com tants altres i després tornes, t'has adonat potser del mal que vas fer quan fugires? A vegades no es pot calmar el dolor que un deixa a l'altri quan marxa, quan desapereix. Però el teu poema de paraules dolces que surten des del cor l'acabes molt bé:
companyia=somni
amor=esperança.
I l'acabes de manera genial, amb molt de sentiment, aix,
"Sempre estaràs
al fons de la meva mirada." Al fons de la mirada, deliciós. Molt maco.

Amic George, m'agradaria que em deixessis aquest poema per donar continuitat a la buidor de l'absència...

"Sóc feliç amb tu" Sóc feliç amb el meu amor, amb aquella persona tan especial que em fa trontollar constantment. Amb aquella ànima dolça que m'entendreix el cor. Amb aquella mirada d'ulls que m'endolceix sencer. Sóc feliç amb tu, amb la teva mirada, amb el teu somriure, amb la teva companyia: Amb tu.

Les persones a qui estimem i que ens omplen la vida de petites espurnes i ens fan poder veure estrelles quan encara és de dia. Que ens fan ser capaços de veure a través d'un cel ennuvolat. Que ens fan somriure encara que tot sigui gris. Aquelles persones que amb la seva presència ens fan ser feliços.

Bon poema! (Sols ens adonem del que tenim quan ho perdem...)

Merci pels cometaris!
Gemm@

moltes vegades val la pena esperar, encara que sigui a traves dels segles, un amor profunt arriba quan es el seu moment i s'ha de gaudir per sempre.
Aceptar, valorar, desitjar, decidir, per un amor, es al cap i a la fi el que compte.
Dos petons i una abraçada.

Aquest poema m'ha semblat complert per tot el que hi dius, de manera molt clara i sense buscar paraules més enllà de les necessàries. M'ha agradat força.
Gràcies per tots els teus comentaris!

que convida a llegir el contingut del poema. I per una vegada, escrius lluny de la tristesa, del desencís, del desamor... M'agraden les reflexions que fas.... vas haver de marxar per adonar-te que només la volies a ella. Primer ens dius que va fer-te plorar, que la vas desitjar en silenci, que la vas enyorar..... i també reconeixes que ella t'ha esperat pacient, sense retrets..... jo crec que ella sabia que tornaries, però que havies de marxar per descobrir-ho tu mateix.... segurament el seu amor era més ferm que el teu. Tu havies de fugir per saber que, finalment, era la persona que ompliria per sempre més la teva vida.... mentre que ella ho sabia d'antuvi.
"...
amb tu sóc jo,
el teu silenci m'omple,
m'entens, em comprens.
....

Ara ja res no et fa por,
ara....
"ella sempre estarà al fons de
la teva mirada".

Un final preciós!

Jordi, espero que aquesta felicitat no sigui passatgera, perquè m'agrada el que escrius quan et sents feliç!

Un petó molt gran.