Sobre l'infinit: filosofia infantil

Estava a la sacristia fent d'escolà, preparava l'encenser; hi havia posat una d'aquelles pastilles d'encens negres i redones i, movent-lo de costat a costat tot mantenint destapat el receptacle, feia que anés agafant i treient fum.

Era davant del finestral, el que mira a la sanaqueta, penjada sobre el riu; llavors, sense cap raó precisa, mentre mirava de costat cap al marc blanc de la porta que duia cap a l'interior de l'església, se'm va acudir imaginar-me què significava infinit. El resultat, ja us ho avanço, va ser decebedor: el meu cap desenvolicava amb paciència una cinta d'aquestes de sastre molt grossa, però al final, sempre acabava trobant un dels caps i si continuava entossudit, succeïa de nou el mateix i, igual, si agafava i seguia cap a l'altre costat, la cinta mètrica topava més tard o més d'hora amb l'altre cap.

És decebedor, dic, no entendre el mon dels grans, renoi! No sé si aleshores o una mica més tard, rumiant, vaig arribar a la conclusió que era una llàstima que el lloc de deu ja estigués agafat: a algú li devia haver tocat! A la gent del principi, potser! I ser etern! Veure i estar a tot arreu! Era glòria! Saber-ho tot! No haver d'aprendre res i ser "infinitament" bo, etc. Aquí el misteri l'acompanyava una mica, diguem-ne, d'enveja per l'afortunat poseïdor.

Però el cap dels nens no descansa, durant el dia com a mínim, desprès cauen adormits rodons, és clar. A mi em tenia intrigat la vida que duia aquell gos de caça, d'aquests negres i blancs de cabell curt que es queden ben quiets senyalant la guatlla o la perdiu, no ho sé.

Estava estès gairebé sempre, a la part assoleiada de la plaça. Allà estirat de costat, el vaig anar a visitar un dia. Em feia, també, gràcia poder, un cop ja presa la plaça de deu, estudiar-lo per si de cas podia arribar a ser un gos de plaça: amb poca feina, estirat al sol. Una bona estona el vaig estar tocant al cap, fins que recordo que es va emprenyar es va alçar i va fer veure que em perseguia fins a la porta de casa. Era un bon gos, no com aquell altre que un cop vam fer servir per empaitar tot gat que es presentés per ser arraconat; no us ho perdeu com es posaven amb el pel tot estarrufat!

La meva amistat amb el susdit gos va durar poc, ja no gosava acostar-m'hi amb naturalitat desprès d'aquella sortida de to que havia tingut. Tot i que vaig seguir envejant-li el càrrec.

Això devia ser ja desprès de la primera comunió, - tinc una foto a la plaça, sota la farola i sempre m'he preguntat - recony amb les preguntetes! -, on va anar a parar aquella roba d'almirall , me l'hagués posat més cops, pot ser, per jugar a capità de vaixell al voltant dels llaguts -.

El motiu de tot això, ara està clar: era poder-vos-ho avui explicar aquí i que us fes gràcia,...

Un altre somni- ja vaig acabant - que he tingut fins ben gran, és entrar al poble, reconegut per tothom; no caldria que fos sobre un cavall blanc com aquell dia de reis en que el fill del de la fleca va venir, embalat, a dir que els reis ja s'apropaven. Van tardar tant que me'n vaig anar a dormir, i quan era dalt, les bufones de les meves germanes - ho vaig saber després -, se'm presenten dient que són patges de no ser quin rei, quan jo ja estava mig adormit: em vaig tapar la cara amb el llençol - i la ,manta, perquè, sens dubte, era hivern -. Per cert, ara que parlo del temps, era una cosa meravellosa de veure, en aquelles tardes d'estiu en que la mare m'enviava a fer la migdiada - com si hagués de tenir son -, les ombres de les figures de la gent que passava per la plaça que s'anaven movent, a l'inrevés, dins la fosca cambra i, sobretot, sobretot, el nús de resina de la porta del balcó d'on sortia una llum rogenca espectacular, com si hi hagués foc. Es clar que la diversió no durava pas gaire: mig hora és molt llarga, segons a quina edat! L'assumpte va empitjorar quan em van donar el disgust de dir-me que imaginar-se una dona despullada - amb la poca anatomia femenina que es coneixia aleshores - no era recomanable. Més ben dit, te n'anaves dret cap a l'infern!

És clar que amb mentalitat d'aprofitar-ho tot i escurar-ho tot fins al fons que predominva en aquell temps, vaig persistir, atès que no em va quedar precisat - fins molt més tard -, que assaborir-les-hi les cuixes, els llavis, que se jo!, les aixelles amb aquella pell tan tendrà, o altra part no directament sexual, cotitzava igual i havies de pagar igualment amb l'infern, perquè fos quina fos la cosa, lo important de debó, el concepte diria ara, era que no xalessis.