Sobre el llibre de Frith...

Un relat de: llamp!

Corría l'any 1995 quan un llibre que parlava sobre l'esquizofrènia va anar a parar a les meves mans. Aquell llibre d'un tal Frith me'l vaig començar a llegir sense massa esperances d'acabar-lo. Era extrany en mi acabar qualsevol llibre que em proposava llegir. Però si vaig llegir "Saps què és l'esquizofrènia?" i em va semblar un llibre força pedagògic, vaig creure en les meves possibilitats d'acabar amb el de Frith. Avui tinc present la frase que em va quedar grabada a la ment i que apareix al principi del primer capítol. Aquesta imponent frase: "L'esquizofrènia és una alteració devastadora que pot ocórrer de sobte; trunca carreres prometedores; destrueix relacions personals i arruïna vides.".

Vaig pensar: Mira! M'ha tocat la grossa! Jo que sempre somiava que algún dia em tocaria la loteria, ara m'havia tocat un gran premi, molt cobdiciat, molt valuós. Sí, sí, m'havia tocat ser un malalt d'esquizofrènia. La malaltia em va aparéixer cap allà l'any 1994 i ja estava sota tractament i visitant-me regularment al psiquiatra. Però encara no sabia exactament què significava aquesta malaltia ni què em podia esperar del futur de la meva vida malalta. Aquella frase em definia molt bé, jo encaixava perfectament en el perfil d'un esquizofrènic com la copa d'un pi. M'explicaré: Per a mí, aquesta malaltia era una alteració, efectivament, va alterar el meu comportament i la meva trajectòria. Era una alteració devastadora perquè no va deixar rastre de la meva personalitat ni dels meus fets enlloc del globus terràqui. Que va ocórrer de sobte, sí... i tant com sí! Va ser un cop de martell, aixecar el braç i matxacar una i altra vegada per suprimir de mí qualsevol semblança amb els meus congèneres humans. No només va escombrar, aquesta malaltia, el meu futur com a estudiant, sinó que em va allunyar de la professió que havia escollit de jove, em va allunyar de tants i tants futurs professionals que m'esperaven que em sentia un drapaire marginat i despreciable amb només 21 anys d'edat. Si això no és truncar una carrera prometedora, ja em direu què és això! No només la meva vida s'impregnava d'uns aires nefastos i devastadors sinó que mica en mica les meves relacions amistoses desapareixien sense més explicació, em quedava gairebé sol, empaitant relacions impossibles i minvant la confiança dels meus familiars en la meva persona. Tot es dirigia a arruïnar la meva vida en dos dies. Probablement, el procés va ser més lent i dolorós. Progressivament la meva vida s'empobria, jo em marginava, els demés hi ficaven cullerada i la ruïna moral m'aplastava contra la paret sense ni poder moure el dit petit.

Els anys més tètrics de la meva vida els vaig viure entre els 17 i 22 anys. Aquells anys foren sense dubte els pitjors de la meva vida. I malgrat tot, no vaig intentar mai suïcidar-me. Hagués estat una solució molt ràpida, contundent i polèmica, però sempre he tingut el convenciment que el suïcidi és una sortida covarda als problemes que et porta la vida. La covardia et duu al suïcidi, mentre que si vius per explicar-ho, seràs un heroi, no per tothom, sinó per aquells incrèduls que no han cregut mai en tú, que t'han ignorat, que t'han menyspreat, etc. Em deia a mí mateix que si acabava sortint del pou on vaig caure, seria capaç d'alliçonar molta gent sobre l'art de sortir-se'n de la pitjor de les situacions de manera airosa, amb dignitat i el cap ben alt. Així m'ho vaig proposar i tot just vaig pel camí d'aconseguir alliçonar algú més. Em sento orgullós de mí mateix. He alliçonat moralment algú o altre, he acabat imposant moltes vegades el meu critèri sobre altres opinions raonades i treballades, però més dèbils que les meves proposicions fermes, sòlides, raonades, ben plantejades, reflexionades i madurades. He arribat a fer més complexes, més treballats, més imaginatius els meus raonaments fins al punt que em veig tant o més fort que mai abans.

En la meva adolescència era una persona tenaç ja, però mancada d'objectius, d'experiència, de força. Qualitat que ara és molt present en mí. Tinc 34 anys. Dels 22 als 34 m'ha donat temps de madurar, obviament, però també realitzar vàries il.lusions que als meus 22 anys hagués sigut del tot impossible fer. En aquest temps he estudiat molt, he treballat dur, he sigut disciplinat quan ha calgut i he estat ociós i juganer quan he tingut ocasió. Això m'ha permès veure que si vull, voluntàriament puc tenir una mà de ferro per tractar la gent i quan m'ha semblat bé he jugat, he rigut, he sigut dolç i tendre, gran amic, generós i bona persona, he estimat i m'he deixat estimar. Avui començo a ser qui sempre he volgut ser : una persona tenaç, forta, madura i segons com flexible, segons com intransigent. Aquesta personalitat, diríem que ambivalent, m'ha permès obtenir els resultats que sempre he esperat quan he hagut de lluitar contra la meva malaltia.

L'esquizofrènia acostuma a aparèixer a una edat molt tendre, molt delicada, molt determinant. Just a l'inici de l'edat adulta interromp un creixement físic i mental que acaba per arraconar qualsevol esperança de tenir èxit en la vida i sortir-te amb la teva, de manera que et converteixes en un ésser repugnant, odiat o ignorat, fastigós, inmund, trivial. Passes de ser tota una promesa, de ser una persona que lluita per uns ideals, per una justícia, per un futur o per una família a ser simplement tot el contrari. Passes a ser un retrògrad, que és injust amb tothom i no veu futur ni en la ciència ni en la família. Rar, extravagant, de poca confiança, lleig i marginal. En temps passats vaig creure'm l'últim bastió de la porqueria més infame i hostil a la societat ben establerta que hi havia hagut mai en el meu país. Em menyspreava, però menyspreava més a una societat que no em donava ni veu ni vot, a una família atabalada amb els telenotícies a totes hores, amb les desfetes amoroses que narrava la premsa del cor, amb els atacs frontals i agressius de la meva germana, amb uns amics que si els bufaves una mica els hombros éren capaços de convertir-se en papallones de paper incendiades precipitant-se al buit o desaparèixer de manera ràpida i sense deixar rastre . Era duríssim haver-se d'enfrontar a una societat hostil, que ignorava qualsevol idea o plantejament fora de l'establert. Era duríssim que ningú es percatés que un noi com jo, de 22 anys, jove, alt i moreno, ben plantat si més no, que ningú veiés que aquell noi s'amagava, que estava escarmentat, que havia desistit a lluitar per cap objectiu clar o esperançador. Va ser tanta l'automarginació i el massoquisme al que em vaig sotmetre que encara avui m'en queden restes d'aquell període de temps denigrant i tot plegat absurd. Llavors era capaç d'esperar que els meus pares s'adormíssin per treure una llibreta del calaix i posar-me a escriure les coses que m'havíen succeït aquell dia, o com em sentia per dins, o què pensava de la gent que m'envoltava, fins i tot algún poema fruit de la meva inspiració repentina. Fruit d'això, sovint anava a dormir tard i em llevava molt tard al dia següent o si em llevava d'hora tenia dies absolutament desastrosos en els que la meva ràbia i impotència creixien desmesuradament. Altres vegades éren els meus pares que es llevaven i intentaven forçar-me a que dormís i deixés estar el que tenia entre mans. A vegades no tenia només una llibreta entre les mans, a vegades éren revistes pornogràfiques que em servien per excitar-me i masturbar-me i així saciar les meves vehements fantasies sexuals.

La meva vida sentimental era d'una complexitat que jo no havia conegut ningú tant rebuscat ni extravagant com jo fins la data. Era simplement capaç de fer el millor i el pitjor en aquest camp. Als 17 anys tenia xicota i em feia fotos amb ella agafats de la cintura en un viatge de fi de curs a Holanda. Jo era així de llençat i primerenc. Mentre tothom qui no abandonava els estudis o esperava a anar a la universitat per triomfar, jo vivia al dia, tenia nòvia, havia acabat el batxillerat i se'm presentaven reptes importants, però no deixava de pensar en el meu entorn, que no m'agradava. Si he de dir la veritat, als 13 anys ja em vaig enamorar de manera molt impulsiva i desordenada d'una noia de la meva classe. Aquest amor el vaig dur en secret fins als 17 anys. Avui en dia no em puc creure com durant 4 anys vaig poder ocultar fins i tot al millor amic que la dona dels meus somnis s'encarnava en una jove com jo, lluny de tota ortodoxia semblava impossible que un enamorament tant jove i primerenc pogués tenir éxit. Als 34 somio cada dia amb aquella noia, no me la puc treure del cap. Recordo que als 24 anys vaig tenir un enamorament semblant, no tant intens, però sí molt platònic. D'amors platònics n'he patit dos i us asseguro que us xucla tota l'energia. El meu primer amor platònic em va dur al món de les idees platòniques i aquella espiral d'idees em va deixar fora de joc, en un camí paral.lel, amb un mur infranquejable que em separava de la realitat. Va ser just en aquest punt que vaig començar a qüestionar-me si jo havia de visitar un psicòleg.

Gràcies als diàlegs que mantenia amb la meva germana que estudiava llavors psicologia i amb els meus pares, que vaig aconseguir que em visités un psicòleg infantil per nois més joves de 18 anys. Vaig fer unes quantes visites amb aquell psicòleg. No en vaig treure res més que enfadar-me perquè sempre acabava jo parlant de la masturbació i ell em deia que això amb el temps desapareixeria. Amb el temps, va augmentar la freqüència, i no només la freqüència sinó també la vehemència amb què ho feia. Aquell psicòleg no va saber veure en mí un psicòtic potencial que amb el temps acabaria per desenvolupar una psicosis de primer ordre com ho és l'esquizofrènia. Als 19 anys em visitava una psicòloga de Barcelona. Sí, sí, i cobrava forces diners a cada visita. Però el meu pare volia la millor assistència per mí. Aquesta psicòloga, en acabar la teràpia al cap d'any o any i mig va fer un informe que ens el va llegir a tota la família. Aquell informe acabava
dient que jo tenia tots els números per acabar en el món de la psiquiatria. Suposo que es referia a que el meu estat de salut era tant nefast com per acabar en un manicòmi o cosa semblant. Doncs bé, no he estat en cap manicòmi ni residència psiquiàtrica, ni tant sols a cap hospital de dia ingressat mai, però la meva vida ha passat a ser psiquiàtrico-depenent. Amb això vull dir que he necessitat, necessito i necessitaré tota la meva vida visitar psiquiatres, psicòlegs, assistents socials, etc. Aquesta vegada, per la via pública. En aquests darrers 15 anys, la psiquiatria ha experimentat un creixement importantíssim. S'han extès per tot el territòri hospitals psiquiàtrics, residències, centres de dia. Ha sigut un Boom! Espectacular. Per fi ens adonem compte que l'esquizofrènia, com deia en Frith: "és una alteració devastadora que pot ocórrer de sobte; trunca carreres prometedores; destrueix relacions personals i arruïna vides.".

El flagell de l'esquizofrènia ha fet en la meva personalitat grans destrosses. A plaer ha anat trencant tots i cadascún dels somnis que he tingut i ha infringit en mí uns temors, odis i venjances com perquè els humans s'oblidéssin que existia un què més gran, una veritat superior, una realitat subjacent més valenta que qualsevol dels suïcides que corren per la carretera o que els arrogants que es creuen més importants que tú i jo. Totes les vides tenen un valor equivalent. Som més o menys iguals, uns més baixos, uns més esquerps, altres més bruscos, alguns prepotents. El suïcida, per mí, no és aquell que et diu que es matarà, que no veu sortida, que està enfonsat, que ho dóna tot per perdut. Aquell precisament no és un suïcida, és una ànima amb pena que necessita ajuda. El veritable suïcida és aquell fatxenda, aquell sobrat, aquell milhomes o aquell individu que es creu superior o dotat d'una gràcia divina, aquell paio em fa por de veritat, perquè suïcidant-se pot matar a algú més. Com us dic, el suïcida típic, és un covard, un gallina, que té por que li treguin sang. Un tipus com jo, més o menys. Un paio, no que ho veu negre, és que veu tants colors i sent tantes coses que agafa por perquè creu que és un fora de sèrie, un sortit, un paio amb moltes, moltes, moltes possibilitats al davant seu i poques, poques, poques possibilitats que ell les pugui aprofitar. És un quadre trist, és la mateixa impotència que t'arrosega a un buit de poder. Quan tot està en contra teu, quan se't posen les coses difícils, quan t'estant fent la vida impossible, quan t'ignoren constantment vé la desfeta, la renúncia a viure més, la debacle de la personalitat. El suïcida se'n dóna compte que en aquest món ningú l'estima i ningú el trobarà a faltar. S'equivoca, fins i tot el suïcida és important per algú. Aquell que més l'odia, aquell que més l'ignora, fins i tot, la seva mare l'estima. Estimo als suïcides, perquè en el fons no son suïcides, son, i ho tornaré a repetir, ànimes amb pena. Una vegada em vaig trobar un noi esquizofrènic com jo. Em va dir que se suïcidaria, que estava convençut que ho faria . Me'l vaig mirar i em va entrar un serpenteig per la pell que mira, més penedit que jo de no haver estat a sobre d'ell més temps intentant ajudar-lo, no crec que hi hagi ningú. A les 20 hores d'haver-lo deixat es llençava al tren i acabava amb el seu malson. Aquesta experiència em va fer reaccionar. És impossible que ningú ajudés aquella ànima que s'arrosegava pel món demanant a crits: treieu-me d'on soc, vull sortir d'aquí, ajudeu-me. En el fons aquell: "Em suicidaré" volia dir "Ajuda, socors, SOS", em volia dir "auxili, estic a les últimes". No vaig reaccionar a temps. Es va perdre una ànima amb pena de tant sols 20 anys. És dur. M'entren ganes de renunciar a seguir escrivint.


Comentaris

  • Parles sense dubte del Castell de Popa, també dit, de Castellcir[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 14-12-2007 | Valoració: 10

    Hola;

    Hi ha -faltaria més, oi ? - un relat en el que anem a veure el Castell, i a la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net podras veure imatges de com era l'any 1.900

    Història i imatges a :
    coneixercatalunya.blogspot.com

    Està prop de la Fageda de Sauva Negra, una noia natural que justifica sobradament dedicar-hio més d'un mati en les diferents èpoques d el'any. Ara daurats i rogencs per arreu.

    Gràcies de nou.

  • Relat colpidor[Ofensiu]
    Jordi Droguet Xirau | 19-09-2007

    Les malaties mentals són el gran tabú del s.XXI. No se'n parla ni en la premsa, ni en la ràdio, ni en la tele, ni enlloc. Això genera desconeixement i incomprensió per part de la societat. Tu n'has parlat i has aportat el teu gra de sorra. Espero i desitjo que el teu relat sigui llegit per molta més gent.

  • Mmmm...[Ofensiu]
    gangleri2001 | 10-09-2007 | Valoració: 9

    Està bé, però no sé què coi li passa que crec que li falta alguna cosa. No em facis dir què, no t'ho sabria dir.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: