Signes

Jo et deia que t'estimava i tu reies, llavors
jo ja m'havia contagiat. Uns quants segons
que indicaven que tot tornava a començar,
tornàvem a posar a prova l'amor del
que havíem desconfiat en les darreres hores.
Estava allà, dins la nostra closca i preparat
per traspassar pell i recollir el seu capritx
en un tros d'aquella nit. Em miraves, sí,
tu, qui si no?; amb la mirada que es deixava
anar sota els llençols, sempre avançant-se al cos,
a un gest, o carícia o recepta instintiva
que perdia l'essència al relacionar-se
amb els límits palpables. Som humans, recordes?
I aviat percebre com el silenci regna,
que estem sols, en el pis nou i petit, dins la fosca,
diferenciant-nos de la resta i el deure,
fent-nos empremta, fora de pensaments pobres;
tan junts i inseparablement purs que creàvem
un únic i molt tancat món de veritat.
I de sobte, els dos paràvem, un sobre l'altre
jèiem, i no dèiem res, romaníem quiets
amb el desig d'enllaçar-nos acumulant-se
en parets que no aguantarien. I en el moment
just preníem consciència de la guerra
que hi havia.
Llavors sortíem de nosaltres,
i res de vergonyes, tot era massa lliure,
massa permès i d'un tacte tan accessible,
que per això mai ens cansàvem del desempat.
Ja estava tot començat. Les coses que fèiem
eren pròpies d'un joc. Havíem decidit
ser nens escapant-se rebels al seu racó,
desempallegar-nos de mals que entretenen
i ser summament egocèntrics, impacients
per rebre premis qualssevol. Ens portem bé.
Tant, que no cal que parlem del que hi ha. No cal.
Perquè som éssers tan sensibles, amb tanta vida,
que recorrem a les mans, al ball, al parèntesis
de moviments gèlids seguits de fingir presses.
I als sentits, que relleven tots els mots que podríem
dir-nos quan ens endinsem traient-nos la roba
en un llenguatge de signes que ens enamora.