Si avui és dimarts, això és Cuenca

Acabo d'arribar d'un viatge per l'Espanya profunda. Han estat sis dies de cotxe, de devorar kilòmetres al mig d'un paisatge subjugant , d'hotels de pas, de fer i desfer maletes, de visites efímeres a catedrals mudèjars , a places majors encisadores i a botigues amb regust d'anys seixanta. Recordaré sempre l'amabilitat de la gent que et donava tota mena d'explicacions quan els hi demanaves alguna cosa.
I em quedaran per sempre aquelles carreteres amb rectes llarguíssimes, bandes d'asfalt entre els dos costats de l'infinit. Ampla és Castella quan l'horitzó s'ha de buscar allà on els ulls no donen abast per tanta bellesa. Els camps machadians delineen el paisatge i li posen color: El marró terreny es transforma en un roig teula per efecte de les vel·leïtats geològiques. S'alternen els camps sembrats amb altres plens de rostoll. La planura s'ondula, onades en un mar de secà. El comptaquilòmetres segueix passant els números a gran velocitat (T'agrada conduir?. I tant....!). Com deia Josep Pla vols formar part del paisatge, fondre't amb el paisatge, convertir-te en paisatge. Te'n adones de la teva petitesa: Ets un minúscul puntet al mig d'una cinta bituminosa perduda en la immensitat de La Manxa. De sobte, els veus. Són quatre molins de vent a dalt d'un turó, molins tradicionals, com els de Campo de Criptana, no aquests monstres metàl·lics que proliferen al llarg de les carenes d'aquestes aspres muntanyes, Fa vent, un vent constant, pertinaç que acosta la tempesta que més que amenaçar anuncia la bona nova de la pluja sobre la terra assedegada. Creus endevinar les figures del Quixot i Sancho Panza cavalcant o millor dit, trotant per aquestes terres que han sabut convertir un personatge de ficció, una invenció literària en un atractiu turístic. I quan la carretera enfila els congostos erosionats durant milions d'anys per les beceroles dels rius ibèrics te'n adones de la magnificència de la tardor. Els arbres de ribera vestits amb tots els matisos del groc es despullen impúdicament i deixen una catifa àuria al mig de la gespa frondosa. La carretera serpenteja mandrosament seguint els meandres del riu i desemboca finalment en una vall més ampla amb les faldes de les muntanyes verdejant de pins.
Per què viatgem?. Vaig trobar la resposta l'altre dia en un llibre de promoció turística en l'habitació d'un hotel: "Es viatja per moltes causes: Buscant l'aventura, el descans del cos o de l'esperit, el lloc màgic a on et trobes millor. Pot ésser per l'arquitectura, el misteri de les catedrals o la sensació de tocar el cel per aquells versos llegits en la solitud del tren".