S'ho neguen...

La mira. El mira. Es miren. S’estimen per molt que s’ho neguen. No s’hi pot negar la brillantor dels seus ulls, brillants. Pupil•les dilatades. S’ho neguen. No poden dissimular les ganes que tenen de tocar-se, acariciar-se, abrasar-se i deixar-se perdre’s entre els seus braços. Però s’ho neguen. Sospirs, somnis, desitjos negats. S’hi troben, es miren, es besen, s’acaricien, es perden. Dormen, somien, desperten junts. Desdejunen, es miren, somriuen, moren un per l’altre però no s’estimen. O això diuen ells... es troben, somriuen, senten por de perdre’s, de quedar-se un sense l’altre, d’estimar... fins que un t’estime, T’ESTIME amb majúscules surt, temorós, sorprès d’haver sortit, però feliç, content, eufòric al veure’s respost per un: te estimat sempre, per molt que ho neguessin els meus llavis els meus ulls t’ho deien a crits. Va ser el final de les seues anades i tornades, va ser el final definitiu. Aquell t'estime...