nits de pluja

Plou. Plou molt, els llamps il•luminen l’habitació i el trons ressonen per tota la casa, buida, buida perquè no estàs tu.

Em recolze al llit i perd la noció del temps escoltant com cau l’aigua, com xoquen les gotes al terra i esclafeixen. M’agradaria tenir-te ací per omplir el buit del meu llit, per calfar-me els llençols gelats i per fingir por pel que hi ha fora, dels llamps i dels trons, fingir molta por per tal de què m’abraces fort i em deixes submergir-me al teu cos, entre els teus braços, per tal de que em dones calor i per tal de què els bàtecs del teu cor, acompanyats de la suau melodia de la pluja m’acompanyen fins caure rendida a la son. I quedar-nos així, quiets, abraçats fins que passe la turmenta, o millor, per sempre.

I el soroll del trons va augmentant alhora que augmenten les meues ganes de tu, alhora que es fan tan forts que quasi no em deixen sentir el meu pensament, el que em rumia pel cap, però si em deixen sentir la pressió al pit, els sospirs infinits que no són més que l’aire que em sobra perquè em faltes, l’aire que podria gastar per xiuxiuejar-te paraules tendres, per dir-te un suau ‘’deixa’m quedar-me per sempre així, pegada a tu’’.

Bé, pareix que ja ha passat la turmenta, ja quasi no plou i no trona però les ganes de tenir-te ací no se’n han anat amb els núvols. Tanque els ulls i quasi puc sentir-te, el teu alè a la meua nuca com quan dormíem abraçats, les mossegades inesperades al muscle que em despertaven un formigueig per l’estómac, les teues mans a la cintura o els teus peus gelats buscant els meus. Quasi puc sentir les teues paraules dolces i la teua olor al meu coixí... però no, no hi ets. I em pregunte on estaràs, o amb qui, si estaràs en un altre llit que no és el teu, si algú estarà ocupant el lloc dels meus dits recorrent la teua esquena o assaborint els teus llavis, si algú ocupa els teus braços o si els teus dits pessigollen altres nassos. Espere que no, i si es així només et dessitge que estigues feliç.
Bona nit i mil petons.