és dificil no estimar-te

Et mire. Estàs ací al meu costat, dormint. M’encanta veure’t i imaginar que passa pel teu cabet quan es dibuixa eixe somriure inconscient. M’agrada veure’t i somniar, somniar que et quedaràs així, ací al meu llit, per sempre, compartint somnis al mateix coixí.
Sospires i obris poc a poc els ulls, ulls grans i lluents com el sol de ple mig dia. Em regales un somriure i et cobreixes la cara. Saps el que més m’ha agradat de tu sempre? Que sempre et despertes de bon humor, sempre amb un somriure dibuixat a eixa bonica cara, tendra i dolça com la maduixa més bona de la temporada. I aleshores me n’adone de què t’estime, quan em dus les torrades amb un cor de melmelada dibuixat. Me n’adone per l’aigua clara d’estiu que es reflexa als teus ulls, al teu somriure sincer. Per la mirada lluenta i màgica, la pell suau i els cabells rebolcats. Eixa piga baix l’ull esquerre, junt a les pestanyes més boniques que acaronen la teua mirada. Per la necessitat de cuidar-te, protegir-te i sentir-te meu, abraçat a mi per sempre. Perquè vull jugar amb el teu nasset sempre igual de suau... per l’habilitat de jugar amb el meu somriure dibuixant-lo al teu goig. Pel temps perdut fent els ganduls, per les ganes de veure’t. Per la teua valentia i la teua ignorància... Per tot i molt més és pel que t’estime. Sí, t’estime, però és que és necessari, precís, fonamental per a viure, per marcar cada batec del meu cor junt al teu pit. Perquè sí, perquè no puc no fer-ho.