Records en una capsa de galetes

Un relat de: TMR .
68 anys, una pell arrugada i un somriure meravellós.

He anat a casa de la meua avia perquè necessito unes fotografies per al treball que estic fent de la seva infància, del seu pas per l’escola. M’ha preparat un xocolata calent perquè necessitava escalfar-me les mans i el cos i ha obert un calaix. Ha tret una capsa de galetes antiga, rovellada i quasi descolorida, deu tenir tants anys... Oi avia que hi guardes aquí? S’ha parat un moment i amb una mirada baixa i trista m’ha respost: aquí? Aquí guardo la meva joventut, l’època més meravellosa que vaig viure amb la gent que avui ja no està. T’apeteix fer una ullada enrere amb mi? És clar que sí!

Ha obert la capsa i ha sortit un olor a vell, a humit, a records... hem començat juntes a mirar-les i he vist una mirada tan trista als seus ulls... He vist com recordava la seva joventut i l’enyorança l’ha vençut. Ja ha recorregut la major part del camí de la seva vida, ja quasi a arribat al seu destí i quan ha fet un cop d’ull enrere ha recordat la gent que la va acompanyar i la gent que va acabar el seu camí abans d’hora.

Mirant i mirant ha trobat una fotografia de l’amor de la seva vida, de quan eren joves i la qual tenia d’arrere una nota escrita: ‘’chatita nos vemos mañana si dios quiere, te quiero’’ i unes quantes paraules més que no he aconseguit entendre. Ell la va deixar fa alguns anys, va haver de partir perquè el tren de la seva vida ja no tenia més parades, havia arribat al seu destí. És el moment en què més trista l’he vista, recordant l’amor. Què passa quan recordes algú que ja no està, els moments meravellosos i que saps que mai més tornaràs a viure? Què passa quan ja no hi ha retorn, quan saps que mai tornaràs a veure’l, que no tindràs les seues mans agarrades a les teues, que no serà la primera cara que hi veges pels matins? no hi ha retorn.. el que se’n va no hi torna. Dol, és trist però tot acaba. Què fer ara amb el nuc que s’ha fet a la gola, amb els budells comprimits per la pressió dels records? La resignació, l’enyorança i la melancolia s’han vist reflexes al seu rostre... Fa tant de temps que no sent una carícia que l’erici la pell, una mirada que la faja tremolar. Fa tant de temps que el desig es va apagar con estels al cel que moren. Fa tant de temps que ja no recorda les milers de sensacions que abans l’envaïen. No recorda els seus ulls buscant fondre’s, el seus llavis calents escalfant-la les nits de l’hivern. El seu somriure s’ha esfumat i ja no ve cada nit a recordar-li’l als seus somnis com feia abans. Abans... ha passat tant de temps que no se si fou reial o tot un somni, si vas existir o si tan sols vas ser una imatge del seu subconscient que es va esfumar amb el primer raig de sol el dia que va haver de marxar.

I jo que pensava que l’amor no perdurava per sempre m’he n’he adonat com d’equivocada estava al veure eixa mirada trista de l’enyorança d’haver perdut a un ésser estimat. Quan trobes a la persona indicada per compartir la teva vida i quan després de 44 anys passant nit i dia junts t’abandona et sents reialment buida.

Gràcies per aquesta vesprada i per les milers de coses que m’has ensenyat sense necessitat de paraules, he tingut prou amb veure el teu somriure melancòlic i les teues llàgrimes brollar per entendre el verdader significat de la vida. Tot comença i tot acaba i el que reialment importa no és el destí on arribem sinó gaudir del camí.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

TMR .

42 Relats

20 Comentaris

24926 Lectures

Valoració de l'autor: 8.88

Biografia:
Vaig néixer al 1993.

No sóc escriptora professional, ni molt menys. Escric quan tinc alguna cosa dins i no se com treure-me-la. Quan els sentiments s'acumulen i no tenen per on eixir.
No se si escric per oblidar-te o per recordar-te. El més segur és que ho faja per poder dir totes les coses que mai et diré a tu. D'alguna manera hauré de treure-me-les d'ací dins...
M'agrada escriure i el que més m'agrada de tot són els somriures. Mai ix de casa vestida sense un somriure. Dies els somriures són més feliços i dies més tristos, però mai pot faltar entre els meus complements. M'agrada somriure, però m'agrada més que em regalen somriures.

Sempre havia sigut la persona més optimista del planeta fins que em vaig adonar de que no totes les coses són de colorets, suponc que seran les conseqüències de crèixer... Però, sempre estic disposada a rebre tot tipus de critiques i recomanacions que m’ajuden a millorar.