S'havia de cuidar

Un relat de: Vicent Terol
La música relaxant del telèfon va fer que Innocenci es despertara amb enuig. Va parlar sol amb veu cavernosa:

—Acabaré odiant eixa puta melodia «New Age»...

Aleshores va ser conscient que el constipat havia guanyat terreny durant la nit. Ho va constatar, de nou, emetent un so prolongat, semblant a una «Ahhh...» d’aquelles que demanen els metges, però que, en aquest cas, es pareixia més al motor d’un tractor.

Va engegar la llum de la tauleta de nit i, enlluernat, va tancar els ulls i va adoptar una postura fetal. Gaudia de la calentor que proporcionava el nòrdic. De sobte, va tossir i va sentir una forta fiblada a la gola. S’enfonsava en pensar que havia d’enfrontar-se amb els alumnes. No volia anar a treballar, no podia... Va tornar a obrir els ulls i es va posar gitat d’esquena, amb les cames flexionades. Ara es trobava absolutament despert. Mirava les ombres que es dibuixaven a un racó de la paret, on ell hi identificava una caricatura del rostre sever del director de l’escola. Va tossir de nou, aquesta vegada de manera més suau, tot i que va prolongar el so artificialment, arribant a encadenar una altra tos breu, forçada i falsa. «I si va i resulta que tinc febra?», es va dir a si mateix.

Innocenci va agafar el termòmetre del lavabo i, després, es va tornar a refugiar al llit. Mentre esperava el veredicte del mercuri, va focalitzar l’atenció en un dolor intens que sentia a la part dreta posterior del cap. «No estic gens bé», pensava. Els xiulets, quasi inaudibles, el van traure dels seus pensaments, els quals recreaven la imatge de si mateix al sofà mirant capítols d’una sèrie al televisor durant tot aquell dia. Decebut, va llegir els dígits: «35.8». No era just, no estava en condicions d’impartir classe. El termòmetre ja podia dir missa, que ell no aniria a treballar. Ara mateix —no podia esperar molt més— trucaria el director i li ho explicaria; es notaria, a més, en la seua veu. Es va incorporar, va seure al costat esquerra del matalàs i, amb una lleugera tremolor a les mans, va marcar el número d’Olaf, el màxim representant del col·legi.

—Innocenci! —el director va parlar amb energia.
—Olaf... Mira... Que et volia dir...
—Què et passa? —el va interrompre.

En eixe moment, unes picors sobtades van omplir el nas d’Innocenci, anunciant un esternut, i el van incapacitar per parlar.

—Innocenci! Em sents? Què passa?

Aquells instants es van fer eterns, l’esternut no arribava. Va intentar articular alguna paraula, però només va aconseguir emetre uns monosíl·labs incomprensibles.

—Què dius, hòstia? No t’entenc!

Finalment va esternudar amb força.

—Olaf... És que et volia dir que... no estic bé, estic molt constipat i...
—Collons, xiquet! Ací també hi ha més constipats, eh?
—Tinc molta febra, no em puc moure del llit, jo...

Hi va haver uns moments de silenci.

—Vés, vés! Cuida’t, au! —va penjar sense esperar resposta.

S’ho havia cregut? L’havia sentit esternudar, almenys. O potser no. I la veu, què? No deixava clar quin era el seu estat? Es va imaginar els companys de feina parlant d’ell amb el director: alguns es queixarien per haver de substituir-lo... Les seues mans van tornar a tremolar i va fer un sospir profund. «A fer la mà! Estic malalt i em vindrà bé un dia de repòs», va murmurar.

Va intentar dormir, però ja no va aconseguir reprendre el son. Quan tancava els ulls, pensava en la conversa amb el director: la modificava, substituint les seues paraules per altres que hagueren resultat més creïbles. Cansat de canviar de postura, es va alçar, va desdejunar i va seure al sofà de la sala d’estar. Es va proposar gaudir d’aquell dia, oblidar-se de l’escola: veuria ara una pel·lícula i, per la vesprada, acabaria la temporada d’una sèrie que havia començat feia ja massa setmanes. Faria repòs, en pijama. S’havia de cuidar.

No es va poder concentrar en l’argument del film. La seua atenció es repartia entre la pel·lícula, el telèfon i la imatge d’un Olaf a la seua ment que parlava per a si mateix dient que Innocenci era un gandul. Quan, per fi, van eixir els títols de crèdit, va anar a la cuina i es va preparar el dinar.

Per la vesprada, mirant la sèrie, es va quedar adormit al sofà. En despertar-se, ja era de nit i el front li cremava. Va comprovar que ara sí que tenia febra: «38.7». Va menjar un iogurt i, amb el cos adolorit, es va gitar. Ni tan sols va mirar l’hora.

Mentre dormia, Innocenci va tenir un malson on el director li obria un expedient. Pel matí, la melodia «New Age» el va despertar. Tenia fred i els ulls li ploraven. Es va posar el termòmetre i, com esperava, continuava tenint febra. Què faria? No era excessiu faltar dos dies consecutius a la feina? I si es prenia un paracetamol i hi acudia? No se sentia amb forces per parlar amb Olaf i dir-li que estava malalt... Va agafar el mòbil per veure si havia rebut algun missatge de l’escola. Aleshores, li va venir un esternut ràpid i va esguitar tota la pantalla del telèfon. La va torcar amb un mocador de paper i, de seguida, desconcertat, va observar les lletres grans que indicaven la data: «Dissabte, 7 de febrer. 2018».

Comentaris

  • Atxim![Ofensiu]
    Nil | 17-02-2018 | Valoració: 10

    Dono per fet que aquest escrit és una escenificació literària del que et deu haver passat a tu alguna vegada. Perquè jo m'he vist retratat, passet a passet, en tot el trajecte del relat. I és que em sembla, a aquestes alçades de la civilització, força fotut haver de creure's de veritat malalt per a perdre la por a fer un truc a la feina i dir: no em trobo gens bé, estic malat...
    Trobo magnific aquest relat, el trobo també humorístic per com tractes un tema de manera tant natural, però alhora amb una càrrega de missatges psicològics que ajuden a comprendre com actuem instintivament. Salut!

  • Aquest personatge... [Ofensiu]
    Olga Cervantes | 06-02-2018 | Valoració: 10

    ...fa molt ben fet en cuidar-se. Al cos se li ha de fer cas i viure sol, ajuda molt.

    Una abraçada

    Pinya de rosa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Terol

Vicent Terol

115 Relats

347 Comentaris

81283 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Tinc un llibre amb 113 microrelats, editat per "El Toll". Es diu Capsa de bombons.

Fusió de fotografia i microfragments a microfragments.

Escrits variats i altres coses a L'aixeta.


Per contactar: surfinpop@gmail.com