SEPELI

Amarat per la pluja que queia en cascada des de les ales amples del seu barret observava, amb soferta contrarietat, la munió de paraigües que s’havien aplegat en aquell indret. Des d’una certa distància jugava a esbrinar qui s’amagava darrere de totes aquelles cúpules impermeables. De sobte, una molesta picor se li instal•là a l’entrecuix. Des del folre de la butxaca mirà d’accedir dissimuladament als genitals. Tenia la sensació que la humitat els hi havia inflat considerablement. Per sort, no pas sense perícia, aconseguí arribar al seu objectiu i, al temps que es gratava agradablement, acomodà de nou l’embalum reproductor. Preveient futures maniobres deixà les mans a les butxaques durant la resta de la cerimònia.

La brusa, excessivament prima per a un imprevisible dia de tardor, deixava entreveure la fina llenceria que cobria els seus pits petits però erectes. Algunes gotes de pluja, malgrat la protecció de l’ampli paraigües negre, havien assolit el lleuger abillament tacant-lo de capricioses transparències. En aquell precís instant un calfred humit l’envaí i dos regueralls de rímel diluït desembocaren en la comissura dels seus llavis entreoberts. Malgrat el seu esforç per contenir les emocions mai aconseguia el seu objectiu en tot tipus d’actes solemnes. Per sort, donat el caràcter fúnebre de l’esdeveniment, les seves llàgrimes espontànies passaren completament desapercebudes.

Del llavi del vell xofer penjava indiferent la cigarreta que omplia de fum el petit habitacle. A fora, la pluja persistia en el seu rítmic martelleig contra la carrosseria de l’automòbil. Per la finestreta entelada ben just es distingien les figures difuminades que aguantaven estoicament aquell xàfec tenaç. Tot apuntava que l’oratge endimoniat d’aquella matí acceleraria la cerimònia i, amb una mica de sort, la tornada a casa. Engrescat per aquesta idea, i per la promesa de la dóna de preparar-li el seu plat preferit, llenties amb xoriço, engegà la ràdio i es deixà endur per la melodia lànguida d’un bolero mentre esperava el retorn dels compungits viatgers.

A diferència d’alguns amics amb qui compartia afició li encantava córrer sota la pluja. La sensació de llibertat, força gratificant en situacions normals, es multiplicava notablement sota els efectes d’aquest fenomen meteorològic. En un espring final assolí l’avinguda de xiprers, al final de la qual es distingia una massa de gent emparada sota la negror dels paraigües. Al mateix temps, un avió iniciava la maniobra d’aterratge cap al pròxim aeroport sobre el seu cap xop de pluja i suor. Com d’habitud seguí amb la vista la silueta gegantina que, cada cop més pròxima al terra, ensenyava descaradament el seu ventre metàl•lic. Més enllà, el monstre, en una mena d’homenatge pòstum, sobrevolà els assistents que, amb xiuxiuejos de complicitat, convingueren en sumar el fenomen a la llista de contratemps d’aquell matí aigualit.

Uns tímids rajos de sol s’escolaren premonitoris entre els núvols compactes, il•luminant—In nomine patris et filii et Spiritus Sancti—les darreres llatinades. Alleujat per la treva pluvial, va fer un gest a l’escolà perquè plegués l’immens paraigües que, fins llavors, els havia aixoplugat a tots dos. Tot seguit, agafant-se els faldons per no estacar-los en la superfície fangosa, es dirigí als personatges endolats que, a primera fila i capcots, contemplaven afligits la sepultura coronada per una muntanya de terra xopa. El ritual de petons, encaixades i paraules amables, pronunciades amb neutra professionalitat, l’ompliren de basarda per un instant. El seu cos vell i adolorit cada cop tolerava pitjor aquelles funcions luctuoses on, gairebé tothom, assitia per obligació. Donant tombs a aquesta idea es recolzà en l’espatllà del seu deixeble i junts enfilaren el caminoi empantanegat cap a la sagristia.

L’efecte dels paraigües tancant-se aleatòriament formava una curiosa coreografia des de dalt del viaducte. Circular a aquella hora del matí per l’A-44 i pretendre arribar a algun lloc puntual era quelcom més que una utopia. Els vehicles avançaven amb lenta parsimònia i els seus ocupants, resignats, cabrejats, indolents, omplien el temps amb les més diverses ocupacions. La llarga corrua de vehicles, les ínfules dels quals, a hores d’ara, no anaven més enllà de voler entrar a la ciutat el més aviat possible, s’havia aturat i alguns dels conductors es recreaven en aquella poètica visió. L’avorriment d’un trajecte curt però infinit feia que es recreessin en la imatge com si es tractés d’un gran espectacle. Per fi, la processó de màquines avançà els metres suficients per perdre de vista la gentada que, en aquell moment, es dispersava amb l’ànima alleugerida i les sabates molles.