Sentiments

Una coneguda mútua sanitària emet un anunci publicitari en el que una veu en off recita un poema de William Shakespeare inclòs en una de les seves obres: El mercader de Venècia. El text és un al·legat contra la intolerància i un clam per la solidaritat entesa com una connexió a nivell de sentiments entre totes les persones del planeta: "Que no tenim mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions? No ens alimentem amb el mateix menjar i ens ferim amb les mateixes armes? No tenim calor a l'estiu i fred a l'hivern? No riem si ens fan pessigolles? Si ens punxen no sagnem? Si ens persegueixen no patim?". La força de la poesia del bard d'Strattford-up-on-Avon ens somou i ens commou com les imatges de l'espot, netes, clares i contundents. El missatge és: Com que sabem el que és patir, plorar, riure, compartir. Com que sabem el que es la tendresa, el dolor i la malaltia i com ens fan mal les mateixes coses que a tu ens posem en la teva pell i et cuidem

En sentir aquestes paraules de l'extraordinari literat anglès he rememorat els anys de la transició. Un dia, devia ésser l'any 76 ó 77 quan començaven a arribar les pel·lícules censurades pel franquisme, vaig anar a veure "To be or not to be" d'Ernst Lubitsch, un film crec jo, justament mitificat (que ens queda quan cauen els mites?). Les raons d'aquesta pujada als altars sempre m'han semblat notablement encertades: La sàtira profunda i descarnada del feixisme, una trama excel·lentment portada (les peripècies d'un grup de teatre que es troba a Polònia quan Hitler l'envaeix) i la extraordinària hilaritat de les situacions. Recordo especialment l'alta comicitat d'una escena en la que, en plena representació de Hamlet, un individu, amant d'una de les actrius fa aixecar un a un a tots els espectadors de la seva filera per anar a reunir-se amb ella mentre el seu marit recita el famós monòleg de la calavera, senyal que els dos amants han convingut prèviament per a la seva trobada.

Els clàssics ho són per que sempre podem trobar una picada d'ullet de complicitat, un punt de contacte entre la seva obra i la nostra existència, ràpida i fugaç, perquè parlen de la vida i de la mort, de les nostres misèries i dels nostres sentiments. Ens aporten una mica de llum en la foscor i ens ajuden a veure la flor entre el piló d'escombraries.