Se’n va l’hivern

Un relat de: rautortor
Soc l’hivern i avui me’n vaig.
De mala gana i molt a disgust.
Des de fa un temps em sento fals,
desnaturalitzat, gairebé un traïdor.
Ni el fred -ai, fill meu!- ja no és el que era.
Ho diu tothom, fins i tot els erudits.

M’amoïnen les danses dels coloms
i la florida poca-solta de l’ametller
quan encara no és el moment oportú,
però la sang i la saba, intemperats,
poden més que el calendari.
Després, si tot s’entrebanca i es malmet,
al capdavall la culpa serà meua.

Bé, primavera, fidel companya de viatge,
encara que els astres marquin el canvi,
fa dies que ballem junts al meu casal.
Que et vagi bé. Compte, però, amb l’estiu,
porta foc a les venes.

21 de març 2023

Comentaris

  • Ai, enyor![Ofensiu]
    kefas | 21-03-2023


    Ai senyor, tothom es queixa
    l’hivern perquè ara s’aprima
    i l’estiu perquè s’engreixa
    la tardor perquè s’esqueixa
    entre el fred i la calor
    i l’alegre primavera
    perquè ha perdut l’amor
    dels poetes de primera
    que ara canten a l’infern
    de la gelor de l’hivern

  • Uns van i altres venen[Ofensiu]
    Prou bé | 20-03-2023

    Sí, els cicles vitals! Molt ben explicat en un bon poema, això que passa amb el temps!
    Amb total cordialitat

  • Massa ràpid[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-03-2023 | Valoració: 10

    El temps està canviant massa ràpidament. No tenim temps per acostumar-nos-hi, però la realitat s’imposa i l’hivern i la primavera, cada cop estaran més arraconats. És una llàstima, però és així. Malgrat tot, la poesia sempre embelleix aquests instants. Una forta abraçada.
    Aleix

l´Autor

rautortor

220 Relats

752 Comentaris

137170 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen