Sempre et recordaré, sempre ho recordarem

Un relat de: Roget

Era un dilluns 3 de juliol, acabava d'alçar-me i el rellotge marcava les 11 del matí. Un gran dia, per fí havia quedat amb eixa xicota que tant m'agradava. Haviem quedat per anar a dinar a un bar del centre de València i així, després, donar un passeig per la ciutat. Tant de temps esperant aquest moment…

Encara duia les lleganyes als ulls, així que vaig anar a llavar-me la cara. Que freda estava l'aigua, però no m'importava, volia estar ben despert per viure aquell dia intensament. Em vaig posar la música, m'agradava sentir Pau Alabajos pels matins. Em vaig vestir amb cura, volia donar-li una bona impresió quan aplegara. Un cop arreglat vaig anar a la cuina.

-Marc, ací t'he deixat el desdejuni.
-No calia que me'l preparares mare… Per cert, recorda que huí no vindré a dinar a casa, he quedat amb Laura. Aniré a arreplagar-la al metro.
-Redéu, Marc, sempre dinant on no toca…

Havia quedat amb Laura a la una i cinc en l'estació de Jesús. Ella vindria amb metro, així que jo l'hauria d'esperar a l'eixida de l'estació. Com que encara eren les dotze vaig decidir anar a comprar uns llibres que em calien per a l'institut: aigua en cistella de Carme Miquel, i el Llibre de les bèsties de Llul.

El camí es va fer llarg, però no em preocupava perque tenia una hora per davant. Els carrers de València semblaven amb més vida que mai. Brillava el sol, la gent estava contenta i jo, per fi, anava a veure a Laura. Quant me l'estimava…

Faltaven cinc minuts per a la una, així que vaig decidir apropar-me ja a l'estació. No parava massa lluny d'on jo hi estava, així que en un tres i no res hi vaig aplegar.

Em vaig mirar, estava tot bé. Quina impresió es durà Laura de mi? Mai no s'haviem vist en persona, solament haviem vist fotos nostres i parlavem molt pel Messenger i pel telèfon. Ja no faltava ni un minut perque arrivara el moment de verure-la.

De sobte vaig obsrvar que la gent anava més alterada, una mica extrany, amb el bon dia que feia… Em va sonar el telèfon mòvil, el vaig mirar. Era ma mare.

-que atabaladora! Ja li he dit que no aniria a casa a dinar - Vaig pensar en veu alta. I vaig despenjar el telèfon.
-Marc! Estàs bé? Ho acave de veure a les noticies.
-Mare, que dius? Doncs clar que estic bé, estic esperant la Laura, aplagarà en qualsevol moment.
-Marc… hi ha hagut un accident al metro que viatjava cap a Jesús.

El temps es va parar per a mi. No podia ésser. Laura anava en eixe metro. De sobte vaig començar a sentir sirenes. Vaig penjar el telèfon. Eren ambulàncies i cotxes de policia. Ma mare tenia raó, quelcom havia succeït ahí baix. Així que vaig decidir endinsar-me al metro dessitjant trobar-me a Laura.

Tothom m'espentava, intentaven eixir, però jo havia de trobar-la. De segur que estava bé, no podia pensar res que no sigués això. Vaig notar que algú m'agarrava el braç, seria ella? No… era un policia.

-Perdó però has d'eixir de l'estació - em va dir
-Però estic esperant una amiga…
-Hauràs d'esperar-la al carrer.

Tot seguit em va espentar cap a fora. Vaig pensar cridar-la per telèfon i així ho vaig fer. Un to, dos tons, tres, quatre…. Laura no em contestava. Per qué hauriem d'haver quedat en eixa maleïda estació? Si haguerem quedat una abans ja estariem junts. Ara ho veia tot negre, el pànic començava a apoderar-se de mi, la por.... Tant de bó haja perdut el metro, vaig pensar.

No podia localitzar-la, tampoc baixar a buscar-la, així que vaig decidir esperar a l'eixida del metro i pregar. Pregar per veure-la eixir.

Cada cop s'aglutinava més gent als voltants de la boca de metro. Més vianants, més bombers, metges i policies que ens anaven apartant i deixant un espai a l'eixida per poder terballar.

Ara eren ferits els que eixien, plens de sang, altres sense. Molta gent plorava, estaven asustats, com jo. No sabiem ben bé el que succeïa. Mirava impacient l'eixida esperant vore a Laura, però res, solament policies, metges bombers i ferits. Quanta impotencia… el temps passava lentament, angoixant a cadascú dels qui allí estavem.

Metges i policies trauien els primers cosos morts… no m'ho podia creure. La gent comentava que un tren havia descarrilat, altra que havia estat una bomba la que l'havia fet exclatar. Més incertesa, encara, la que s'hi afegia… El meu cor bategava cada cop més depresa i vaig decidir seure una estona a terra.

De sobte, entre les cames de la gent vaig vore una cara coneguda. Era Laura! La duien dos metges. No podia ésser… anava en el metro. Vaig sentir com si se m'encolliren els pulmos, em costava respirar.

La van deixar a terra i la cobriren amb un llençol. Recorde aquell instant com si fós ara mateix. Tot allò es va grabar al meu cap, cada instant, cada detall, cada sentiment… Per fi havia vist a Laura. Morta. Tot allò no tenia res a veure amb aquell moment tan anhelat que m'havia imaginat.

Vaig avançar fins aplegar on ella jeia i vaig dir, banyat, entre llàgrimes, que era amiga meua.

…

Ara ha passat poc més de mig any i encara tinc aquell moment ben present a la memòria. Finalment va ser el metro el que va descarrilar. Un excés de velocitat en una corva. Li tiren la culpa al conductor, un dels quaranta-tres morts que hi van haver, però tots sabem com eren i són les condicions en les que viatgen els usuaris de la línia 1. Ara, sis mesos després, encara no s'ha fet cap millora, simplement s'han afegit unes senyals indicant un màxim de velocitat.

Així que ara continue pregant, però ja no per veure a Laura, se ben bé on és, sinó perque mai no torne a succeïr res semblant. Perque jo sempre la recordadé. Sempre ho recordarem.

Comentaris

  • és molt trist...[Ofensiu]
    nereida | 24-03-2007

    Mira...jo tampoc sé si és real o no. Però les llàgrimes m'han saltat.

    És molt trist...!! I és molt dur perdre una persona. Però s'ha de seguir endavant. Continuar caminant.

    Fantàstiques descripcions.

    Enhorabona!

  • què trist[Ofensiu]
    sucdetaronja | 21-02-2007 | Valoració: 10

    No sé si és real aquest relat. Tant si si com si no, és dur pedre algú. Per què mai ens diuen que aquestes persones poden marxar? Per què no ens avisen de quan serà per donar el millor de nosaltres per ells? Per què ells?

    Els accidents són accidents, però si es poden evitar, per què no fan res? què impotencia...

  • :( Que trist...[Ofensiu]
    AiDuS | 14-02-2007 | Valoració: 8

    Paco!! És molt bo... És molt interessant escriure relats inspirats en coses que han succeït!
    M'agrada com mescles la teua relació amb Laura i l'accident al metro...
    Ben cert és que no han fet res a les línies del metro, ni tampoc ho faran fins que no torne a passar altre accident! A més, pel que tinc entés... ací ens porten vagons vells de Barcelona, vaja, que el que està per a tirar la Generalitat ho recicla... Després ho paguem amb vides (no sé si això últim és de veres, eh? És el que m'han dit)
    Molt bonic el text, i molt trist...

    PS: Moltes faltes ortogràfiques, eh?! Encara que no sóc la més oportuna per dir-t'ho.. xD

l´Autor

Foto de perfil de Roget

Roget

33 Relats

105 Comentaris

35512 Lectures

Valoració de l'autor: 9.31

Biografia:
[[Perquè la nostra vida és un relat]]

Xicon de Llíria (Camp de Túria), 17 anys i estudiant d'humanistic en 2n de batxillerat.

Sempre m'ha agradat llegir, de tot un poc. Ara m'ha donat per escriure i em sembla que continuaré fent-ho. M'agrada crear estes historietes, unes reals, altres d'imaginaries...