I tornem-hi de nou

I torne a caminar per un vell camí, ja gairebé oblidat, però encara present. Aquest camí que recorria ja fa un any, just un any; el darrer estiu; i l'anterior; i l'altre; i l'altre… i que com tantes vegades que l'he recorregut, l'he canviat per una altra ruta, també coneguda. Però ara, hi torne.

I és que jo vull endinsar-me pel bosc i trobar-me coses noves. Vull pujar-me als arbres per descobrir nous paisatges; vull observar els animals que volten entre eixa vegetació oculta; vull nadar en nous rius, sense saber si faré peu o, si pot ser, haja de córrer davant d'un cocodril; vull haver d'amagar-me sota un arbre per protegir-me de la pluja i fer foc a les nits per escalfar-me; però sobretot, vull no deixar rastre per allà on haja passat per no poder repetir la mateixa ruta l'any vinent.

Però que difícil és eixir-se'n d'aquesta per la que que ara camine. Una ruta normal, sembla, però no, en realitat és ben profunda, perquè no puga sortir-me'n. I és que m'espanta veure aquestes parets llises que marquen per on he de caminar. Llises i avorrides. I grises.

I és que a cops desitjaria que aquesta ruta em portara a un barranc, i que no tinguera cap altra opció que botar i llençar-me cap a un futur incert però, segurament, més aprofitós i divertit que aquesta senda per la que ara camine.

Tan de bó trobe la forma per eixir-me'n d'aquesta xicoteta ruta a la que, no amb massa estima, li anomenem, Rutina…