Quan el mal ve d'Almansa...

Batallarem lluny d'ací però, malauradament, a tots ens arribà. Solament fou el principi d'una submissió que ja es deixava, tímidament, notar. Lluitarem. Ho férem per nosaltres, pels nostres fills i pels nostres pares… ho férem per la nostra terra, per la nostra llengua i per la nostra cultura, però sobretot per nosaltres, perquè volíem ser com érem, perquè volem ser com som i és, per això, encara avui, tres-cents anys després, perquè la lluita encara continua.

Potser hàgem deixat els fusells i els canons, els cavalls i les espases, però continuem armant-nos; ens armem amb paraules i raó. I esque la lluita canvia. Ja no cremen la ciutat de Xàtiva, però ens neguen parlar; ara ja no ens imposen Decrets de Nova Planta, sinó que són els Estatuts els que fan el seu paper; però una cosa continua igual: continuen nengant-nos la nostra llibertat.

I esque no oblidem que, ja fa tres-cents anys, se'ns trepitjà, se'ns menyspreà, se'ns humilià… I no solament el rei de les belles flors Felip de Borbó, sinó també el nostre rei Carles d'Àustria que, pels seus interessos, ens abandonà a la nostra sort. I caiguérem; poc a poc.

Algunes ciutats no lluitaren sinó que la flor de lis mostraren i, d'altres, és mantingueren fins el final; mira-la, Dénia roman orgullosa. Però de poca importancia fou aquesta resistència. Guanyaren; primer València i Aragó, després el Principal i, finalment, ses Illes.

I sota el seu domini romanguem avui en dia però ara, tres-cents anys després, continuem lluitant per fer cada dia més visible aquesta tímida llum que ens dona calor i energia per continuar la nostra lluita, per continuar resistint fins vèncer. Perquè sabem que quan el mal ve d'Almansa a tots alcança.