Flames per a la reflexió

Un relat de: Roget

Què pensares quan algú et digué que havies de fer cas als pares? I quan el teu iaio et renegava perquè deia que havies de tractar bé les joguines? I quan et digueren que al carrer els embolcalls dels caramels havien de tirar-se a la paperera? Però quines ximpleries! Veritat? I a més, mai no es cansaven de repetir-les.

De segur que tots us esteu preguntat per què vos conte estes coses. Doncs bé, afortunadament puc dir que no parle desde la meua pròpia experiència però que, tanmateix, sovint es pot aprofitar la d'altres per aprendre'n i reflexionar-hi. La protagonista d'aquesta història que ara us contaré és una vella coneguda del barri, n'Antonieta. Una iaia de 72 anys que des que nasqué ha viscut en una de les cases més grans del poble, una casa que heretà de sos pares i que, aquestes, havien heretat dels seus iaios; en resum: n'Antonieta pertany a una família ben adinerada.

Les males llengües diuen que és aquesta la raó per què n'Antonieta sempre ha estat una dona antipàtica i recelosa, que mirava tothom per dalt del muscle i que no respectava absolutament res. He de dir, però, que en realitat exageraven una mica. D'acord que a cops podia ser un poc dolenta amb els demés i sobretot, amb el tema dels diners, però és quelcom normal si tenim en compte l'educació que rebé des de ben menuda i que, a més, ja era una dona major.

Una dona major que sempre havia tingut el que volia. Que deia que el vestit que s'havia comprat la setmana passada no li agradava, doncs se'n comprava un de nou. Ma mare em contava que em sa casa, de n'Antonieta, foren els primers del poble en comprar-se un televisor, i el mateix passà amb el cotxe. Però bé, em desvie del tema, no estem parlant de les possessions que tenia seua família, sinó del que em feu pensar en totes aquelles coses que sempre ens havien semblat unes ximpleries.

Tot succeí no fa ni una setmana, dijous em sembla que era, quan ben entrada la matinada un munt de sirenes ens feren botar del llit. Vaig treure el cap per la finestra per veure que succeïa quan notí una forta olor a cremat i viu uns reflexos rojos acompanyats d'una immensa fumaguera al carrer del costat. Sense pensar-m'ho em vaig vestir i isquí al carrer.

Ca n'Antonieta estava en flames. La policia havia acordonat tot el carrer i els bombers no paraven d'arruixar aigua a la casa. Alguns veïns també havien baixat per veure el que succeïa. No fou sinó només pensar on estaria donya Antonieta quan la viu que la pujaven a l'ambulància - devia estar a dins quan començà el foc-, encengueren les sirenes i se n'anaren. Jo em quedí allí, amb l'ai al cor, veient com, poc a poc, les flames s'apoderaven de la resta de la casa, destruint-la gairebé per complet.

Al dia següent tothom en parlava. Resultà que n'Antonieta s'havia deixat l'estufa encesa mentre dormia i d'ahí s'havia estès el foc per tota la casa. Afortunadament ella se n'adonà i pogué eixir i demanar ajuda.

Una altra veïna, molt amiga d'ella, m'explicà que havia anat a veure-la a l'hospital. Deia que estava bé, que la dugueren allà perquè havia respirat una mica de fum, que a la seua edat no era res de bo. Em digué que no parava de plorar i de dir que res ja no tenia importància i que es queixava de la manera en que ho havia desaprofitat tot. N'antonieta, en un tres i no res, ho havia perdut tot.

Havia perdut sa casa, aquella on havia crescut, on havia jugat, aquella on havia passat la major part de la suea vida. També la casa de sos pares, i la dels seus avis; una casa que guardava els records de tres generacions i que, a més, era una de les cases més velles i més grans del barri; i tot en un tres i no res. I de poc que no es perd ella també.

I ha estat açò el que m'ha fet pensar i reflexionar sobre el meu voltant. Pensar en tot allò que m'envolta; ma casa, la meua família, els meus amics, el meu gos, el treball, aquell parc on m'agrada anar a llegir, o els carrer pels què passege cada dia. He pensat en tots i cadascuna de les coses que m'envolten i que, qui sap, fins quan podré gaudir d'elles.

Per això mateix, aquestes paraules que abans em semblaven ser les més ximples de totes, ara prenen un sentit ben present i important, doncs tenim coses genials al nostre voltant que sovint no apreciem fins que, com n'Antonieta, les perdem.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Roget

Roget

33 Relats

105 Comentaris

33435 Lectures

Valoració de l'autor: 9.31

Biografia:
[[Perquè la nostra vida és un relat]]

Xicon de Llíria (Camp de Túria), 17 anys i estudiant d'humanistic en 2n de batxillerat.

Sempre m'ha agradat llegir, de tot un poc. Ara m'ha donat per escriure i em sembla que continuaré fent-ho. M'agrada crear estes historietes, unes reals, altres d'imaginaries...