No vull que sigues mon company de camí

Un relat de: Roget

Hola! Sóc Paco i vaig néixer un set de Juny a l'hospital. Als pocs anys vaig anar al Jardí Infantil on vaig conèixer un munt de xiquets que també havien nascut en un hospital.
En ma casa érem tres: ma mare, mon pare i jo, ells treballaven per poder tenir certes comoditats de les quals ja parlaré més endavant.

El cas és que vaig anar creixent amb els meus companys i així, anàvem passant els anys fins que vaig aplegar a 1r de primària. Recorde que fou quelcom molt important per a mi, passava de cicle, com els meus companys, i estava realment nerviós, seria una experiència nova, per a mi, és clar.

I és que vaig arribar a tercer de primària i vaig prendre la comunió. Saps que hem van regalar un munt de coses? Un rotrin, un estoig, roba, sabates, rellotges, diners… A Ana, a Paula, a Joan, a Carles, a Robert, a Cristina, a Jenny, a Gerard, a Mateu, a Sandra, a Noèlia, a Fran, i a Victor també els van fer un munt de regals. Ara, tots, teníem a Déu dins del cor, això ens va dir la monitora.

Doncs ma vida va anar continuant i dos anys després els reis mags em van regalar un ordinador! Que bé! Realment no sabia ben bé per a que servia això, així que el vaig fer servir per jugar a jocs que em duien mos pares. Un dia, en el pati, parlant amb els amics, em van dir que a ells, els reis, també els havien regalat un ordinador. Que bé, ara tots en teníem un!

Els temps continuava passant i vaig a plegar a sisé de primària, un any on ja començava a notar certs canvis en en els meus companys i les meues companies, i com és natural, en mi mateixa, canvis que van continuar en els darrers anys.

Però ara em tocava un altre canvi, passava a l'ESO. Que major que era! Jo descobrint coses noves, professors nous, assignatures noves… un camí encara no trepitjat. No?
I va ser aquest l'any on els meus companys s'apuntaren als Juniors del poble i doncs… jo, descobrint coses noves, noves? També m'hi vaig apuntar.

Allí vaig conèixer molta gent, tots del poble però guaita! També van néixer en un hospital, també entraren a escola el mateix any que jo, camviaren de cicle, prengueren la comunió, els regalaren un ordinador i finalment s'havien apuntat als Juniors. Si resulta que teníem moltes coses en comú, no?

Però primer no fou solament l'any on coneguí gent, també vaig entrar al conservatori de grau mitjà de música. I és que els meus companys anaven i, jo, no anava a ser menys. Així que a estudiar, prova d'accés i ja estava dins, estudiant una carrera amb els meus companys.

Però aquests estudis no van durar gaire, solament dos anys, fins que acabí el primer cicle i la meitat dels meus companys s'ho deixaren. I és que estudiar pel matí, i després per la vesprada tenir un munt més d'hores era agobiant, quelcom que havia descobert. Però realment ho havia descobert?

Poc després aplegà un nou visitant a ma casa, Internet. Amb ell vaig poder descobrir el msn i, així, parlar amb mos amics tots els dies. Però no solament arribà Internet, també em regalaren un mòvil! Per a què el volia no ho sé, però és que mos companys també en tenien i jo en volia un també.

No va tardar molt a que obriren Heron City! Sí, un lloc d'aquests on hi ha cines, bars, cafeteries, sales de jocs, birles… Un lloc on va tothom, I allí anàvem la colla dels amics alguns caps de setmana. Perquè s'ho passàvem bé, igual que tota la gent que anava.

I bé, resulta que ara escric estes linies després d'haver mirat cap al futur, un futur que m'ha dut a ma infantesa, i que m'ha fet recordar tota ma vida. Ha sigue, però, quan he arribat al present quan m'he aterrit. M'he aterrit en veure que la meua vida no ha sigut ni serà pas diferent que la de tots els qui m'envolten.

Algú, del qual no conec ni el nom, ha planificat ma vida. I seguiré caminant. Sé que aniré a la universitat, amb els meus companys; sé que em compraré un cotxe, com els meus companys; sé que trobaré una parella amb la que restaré gran part del meu temps, com els meus companys; sé que treballaré, com els meus companys; i sé que al final potser tinga fills, com els meus companys!

Així que solament puc dir… gràcies per no deixar-me explorar les meues pròpies sendes.

Comentaris

  • plouifasol | 04-06-2007 | Valoració: 10

    A tots ens han ensenyat a començar, ara ens toco continuar sols...

  • ai Paco...[Ofensiu]
    sucdetaronja | 23-05-2007

    l'altre dia parlava això amb una companya... sembla que encara que no vulgam tenim marcat que hem de tindre parella, fer una carrera (que això si que està bé), hem de comprar-nos un cotxe, hem de comprar o almenys intentar alquilar un pis o una casa... vaja, que som com ovelletes. crec que si realment vols fer una mica diferent la teua vida, ho pots conseguir. bé, o sols em queda dir-te que si fas tot el que fan els teus companys, fes-ho perquè ho sents, no perquè ells ho fan. :P


    un bes des de La Costera :*

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Roget

Roget

33 Relats

105 Comentaris

33431 Lectures

Valoració de l'autor: 9.31

Biografia:
[[Perquè la nostra vida és un relat]]

Xicon de Llíria (Camp de Túria), 17 anys i estudiant d'humanistic en 2n de batxillerat.

Sempre m'ha agradat llegir, de tot un poc. Ara m'ha donat per escriure i em sembla que continuaré fent-ho. M'agrada crear estes historietes, unes reals, altres d'imaginaries...