Llíria; La Plaça Major

Un relat de: Roget

Sempre del roig al roig i pel roig, no valia trepitjar els taulells blancs; aquesta era la principal norma que havíem acordat per jugar. I és que com cada vesprada anàvem mos cosins i jo, acompanyats bé per ma mare o per ma tia, fins a la Plaça Major per córrer i jugar una estona.

Gairebé sempre jugàvem a pillar, però a més, allà a la plaça, hi havia la norma ja esmentada del roig, per això ens agradava tant aquell lloc; i és que els taulells de colors del terra formaven un munt de camins encreuats per on poder jugar. Cal també dir que, com en tots els jocs, també hi teníem barreres per salvar-nos, en aquest cas dues.

Una d'elles era una gran font redona envoltada d'un xicotet jardinet i una baraneta de ferro. La font es trobava a l'altura de l'església, justament davant del forn de la plaça i, que jo recorde, poques vegades l'he vista encesa; sempre romania apagada o, potser, espatllada, tanmateix a ella havíem d'anar si ens volíem salvar. Ara ja no hi ha cap font en aquell lloc.

L'altre lloc on anàvem per salvar-nos, era l'estàtua de Santa Cecília, patrona de la música; just a l'altra punta de la font, entre dos grans oliveres que hi ha i davant de l'edifici del mercat. L'estàtua és una dona tocant una arpa amb dos columnes al seu costat que aguanten una clau de sol; es troba damunt d'un pedestal, també envolt per un xicotet jardinet.

I quants records em duu la plaça… Per una banda l'església de l'Assumpció on, sovint, hi anàvem a jugar. Una de les coses que més ens agradava era pujar les escales fins el replanell on hi ha la porta principal i, un cop allí, pujàvem a la barana de pedra per relliscar fins a baix on hi havia una bola que ens parava. Podíem estar així hores i hores, i no solament nosaltres, em pense que no conec cap persona que no s'haja tirat mai per la barana de l'església, fins i tot mon pare em contava que hi jugava amb els seus amics quan eren xicotets.

A l'església també hi havia els sants. I és que a la part frontal hi ha uns pedestals amb columnes. A un d' ells, el de l'esquerra del portó, està Sant Pere amb la Bíblia; al de la dreta, està Sant Pau amb les claus del cel. I era allí on ens agradava pujar; si podíem sols, i sinó demanàvem ajuda a algú; i ens sentíem els més grans i alts de tota la plaça. Allà, al costat dels sants i… com no, també intentàvem fer-los la volta pel darrere, però sempre hi havia qui ens deia ‘jo em conec a un que fent això se li quedà el cap encallat' i tot de seguida, amb por d'haver-nos de quedar acompanyant a un dels sants si ens quedàvem encallats, baixàvem d'un bot i continuàvem amb el nostre joc de relliscar per la barana de pedra.

Però l'església no tenia solament dos sants a la seua part frontal, sinó que consta de tres cosos. En el cos inferior, a banda dels dos sants als que ens agradava pujar, també hi ha dos requadres amb les imatges de Sant Sebastià i Santa Bàrbara. Al segon cos hi ha tres nínxols amb, d'esquerra a dreta, Sant Vicent Ferrer, l'Assumpció, i Sant Vicent Màrtir. Finalment i al tercer cos hi ha, entre dos columnes, Sant Miquel.

També recorde Ca la Vila, l'ajuntament. Era un edifici gran que feia una xicoteta illa. A la banda de davant té dos portes; una gran, amb l'escut de la ciutat gravat en pedra a sobre, i al costat d'aquesta, una altra de més xicoteta. També em cridaven molt l'atenció les finestres. Les de la planta baixa i primer pis eren grans amb barrots de ferro, i les del tercer pis eren ben xicotetes i totes seguides una d'arrere de l'altra. Al costat de l'edifici de Ca la Vila recorde un vell arbre que adornaven en nadal. Ara aquest arbre ja no hi és, però munten un gran pi decorat on abans hi havia la font.

Un altre edifici a destacar és el del mercat. És un edifici llarg de tres plantes. A la banda davantera, l'única que es pot veure ja que és confrontant amb les cases del costat, hi ha uns grans arcs que deixen un espai cubert entre el carrer i l'entrada. Les portes del mercat, i la de l'ajuntament, també tenen forma d'arc.

I és que han canviat els papers; ara sóc jo qui ve a acompanyar als meus fills i nebots a jugar a la plaça. I ací, assegut a un dels bancs a l'ombra d'un arbre, observe el paisatge de sempre. La font, l'església amb les baranes on els xiquets rellisquen i els Sant per on s'enfilen, Ca la Vila, el mercat municipal, santa Cecília, i tot aquest laberint de camins rojos i blancs pel que, igual que nosaltres, els joves continuen jugant. I tot, em porta a un passeig per ma infatesa.

Simplement hi ha coses que mai no canvien.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Roget

Roget

33 Relats

105 Comentaris

33435 Lectures

Valoració de l'autor: 9.31

Biografia:
[[Perquè la nostra vida és un relat]]

Xicon de Llíria (Camp de Túria), 17 anys i estudiant d'humanistic en 2n de batxillerat.

Sempre m'ha agradat llegir, de tot un poc. Ara m'ha donat per escriure i em sembla que continuaré fent-ho. M'agrada crear estes historietes, unes reals, altres d'imaginaries...