Imaginant l'infinit

Amb els ulls rojos et tornava a dir un altre adéu. No podia dir-te un fins demà, no; tampoc no un passaré per ta casa el divendres que ve, no; ni tan sols un fins d'ací una setmana, o potser dues, tant se val; solament podia dir-te fins quan siga.

Sé que a aquestes paraules els falta quelcom; potser siga perquè no hi ha pas la certesa de saber quan tornaré a veure't, potser siga la ignorància de no saber quan podré agafar-te la mà i fer els llargs passejos per València o Palma. Però sé que encara que tot açò siguera quelcom ja concret, els dies se'm continuarien fent ben llargs; de fet, no ho són ja un cop t'he fet l'últim bes?

I com bé dius, tot és un cercle que no podem aturar; ens veiem i ens separem, ens veiem i ens separem… i tot sense poder aferrar-me a tu ben fort per romandre junts per sempre.

Però afortunadament hi ha els records, als que m'agafe ben fort per recordar-te nit i dia, per recordar el teu somriure i la teua mirada, per recordar tots i cadascun dels abraçades, de les bessades, de les carícies… Certament són especials tots i cadascun d'aquests records que guarde de tu.

I únicament somie amb un per sempre més que mai no ens separe, amb un per sempre més que desfaça les distàncies, amb un per sempre més que em deixe estimar-te dia rere dia, amb un per sempre més que em permeta fer-te bessos fins cansar-nos-en…

Solament desitge que aplegue el dia en que puguem posar eixe infinit que tant anhelem.