Se'l va tirar

Se'l va tirar feréstegament sota una acàcia de la casa abandonada, al costat del cobert, a l'hora calenta, entre sons d'insectes insomnes, musicals i brunzidors.

El vell habitacle, no avesat a visions tan pertorbadores, no va poder evitar, de resultes, noves esberles a les parets, mestres o estudiants.

La dona gemegava molt, moltíssim, i l'home no va poder fer res per no acompanyar-l'hi. I a l'arbre li apareixien fulles impensades -estava mig mort- amb una celeritat inaudita. El brancatge s'estufava.

La dona havia despullat l'home que estava ebri i l'havia fer recolzar contra el tronc.
Volia l'altre tronc. Frenèticament li va gastar el cos a còpia de petons i llepades. L'home ni sabia on era. On era?

La dona es va arrencar la faldilla i quan va volar en cercles acampanats semblava una flor gegant enmig de l'atmosfera groga i puntillista.

L'home somiava. La dona feia, feia, feia i així ell també feia, feia, feia.

La casa i l'arbre no perdien detall.

Quan van arribar al límit i van propulsar-se qui sap on, tot va desaparèixer, llevat de la dona, que era sola en un llit vestit amb una vànova de color taronja amb motius de cashemirs que havia ben arrebregat i humitejat.

La dona s'havia tirat un cos d'home, volia creure. I es deixava estar de simpaties, sensibilitats i hòsties.

És clar que la casa abandonada existia i tot allò hi era inclòs. No es podia tirar res.