Cercador
SANG AL PONT LLUMINÓS DE CARTAGO
Un relat de: Flavi Belisari- Compartir:
Entre la cridòria i l’embriaguesa, Helena de Nicea dansava. Era descendent d’una nissaga grega que havia habitat Cartago abans de l’exili. Havia tornat per recuperar la finca dels seus avantpassats, on encara s’alçaven dues ruïnes: una cartaginesa, l’altra romana. El seu somni era reconstruir-les, unir allò que els segles havien separat.
Els soldats la miraven embadalits, la feien beure, la lloaven. Però l’admiració es convertí en desig ferotge: mans dures, rialles obscenes. Ebri i amb el cor accelerat, Helena va fugir de la festa.
Pujà a la muntanya, buscant el carro que havia deixat prop de la finca. Però entre pedres i restes d’imperis, es perdé. Fou llavors quan li aparegué un ancià libi, de mirada antiga com les roques.
—Helena —digué amb veu de pedra—, si vols retrobar el teu llegat, has de caminar per les ombres.
El seguí a través de túnels on les parets mostraven cicatrius de segles: púnics, romans, vàndals. Enmig d’aquella foscor, una figura espectral —la seva àvia cartaginesa— li assenyalà unes escales.
Helena pujà, i al cim les dues ruïnes s’il·luminaren. Entre elles s’obria un pont de llum. En aquell instant, l’horitzó esclatà en daurat: el sol naixia damunt Cartago.
Amb els braços oberts, Helena sentí la plenitud: el somni complert, la reconciliació de la seva sang. Grècia i Cartago, Roma i exili, tot confluint dins seu. Era reina, encara que només fos per un instant d’alba.
Però darrere seu aparegué Claudia, l’amiga vinguda de Nicea. Els ulls li brillaven d’enveja i rancor.
—Tu balles, tu beus, tu t’alces amb la llum… I jo? Sempre en l’ombra. Tu mai em vas ajudar.
Amb fúria, l’empenyé. Helena caigué contra un carro rovellat a les runes de la finca. La boca se li omplí de sang. Els soldats i companys que l’havien celebrada unes hores abans es giraren i marxaren en silenci, com si la llum no hagués existit mai.
L’ancià restà immòbil, testimoni dels segles. El fantasma ancestral s’acostà al cos inert i xiuxiuejà:
—Aquestes pedres han caigut i s’han tornat a alçar una i altra vegada. La teva sang és la seva argamassa. El teu sacrifici és memòria i renaixement.
I així, sota l’alba encesa, entre la ruïna cartaginesa i la romana, Helena de Cartago esdevingué part del ciment etern de la ciutat: sang i llum barrejades per sempre.
Cor (epíleg poètic):
Cartago cau i Cartago reneix.
Cada sang vessada és un pacte amb la llum.
Helena no mor: es transforma en pedra,
i en el crit silenciós de les muralles.
La ciutat és ella, i ella és la ciutat.
Comentaris
-
La ciutat com a cos i conflicte[Ofensiu]Niomede | 10-10-2025 | Valoració: 10
El relat estableix una al·legoria poderosa des del principi: Cartago com a espai de destrucció i renasciment, metàfora del propi jo de l'autor. La ciutat crema i reneix simultàniament, igual que la identitat homosexual sovint ha de construir-se sobre les cendres del rebuig o la incomprensió.
Helena és la figura del creador, l'artista que vol "reconstruir les ruïnes" del seu passat —tant les cartagineses com les romanes—, simbolitzant la integració de les diferents parts de la seva herència identitària. El pont de llum entre les dues ruïnes representa precisament aquesta reconciliació interior que l'autor busca: unir allò que la història (personal i col·lectiva) havia separat.
L'escriptura és deliberadament lírica i arquetípica, evitant el realisme per a ubicar-se en un territori mític on els conflictes es transsubstantien. L'ús de la il·luminació ("pont de llum", "horitzó daurat") com a imatges de clímax i realizació contrasta amb la violència física de la sang i la foscor.
Aquí trobem el nucli del trauma. Claudia —l'"amiga" que arriba de Nicea— representa clarament la figura envejosa i narcisista. El seu discurs ("Tu mai em vas ajudar") delata l'expectativa no corresposta, la demanda d'atenció exclusiva que impedeix l'emancipació.
L'acte d'empènyer Helena cap a la mort no és només agressió, sinó interrupció del procés creatiu. L'assessina no pot tolerar que Helena aconsegueixi la integració i la llum per si mateixa. L'enveja aquí és l'enveja de la capacitat generativa, de la possibilitat de crear nous ponts quan ella només pot habitar runes.
La transformació final d'Helena en "part del ciment etern de la ciutat" és una sublimació melancòlica però poderosa. El jo creatiu és assassinat per l'amiga, però aconsegueix immortalitzar-se convertint-se en la mateixa substància de la ciutat. És el triomf pòstum de l'artista sobre el seu agressor: tu em matas, però em converteixes en llegat permanent.
El fantasma de l'àvia cartaginesa i l'ancià libi representen el pare simbòlic absent, figures que guien cap al coneixement però que no poden evitar la violència enlloc de la sororitat. La comunitat (soldats, companys) que mira i calla reflecteix la complicitat social davant aquests assassinats psíquics.
Conclusió: el pacte amb la llum
L'epíleg poètic resumeix la resistència última: "Cada sang vessada és un pacte amb la llum". El sacrifici no és en va —es converteix en argamassa de la identitat. El relat és, en darrera instància, un acte d'autocuració literària: l'autor transforma la seva experiència de violència materna en bellesa mitològica, convertint la sang en llum a través de l'alquímia de l'escriptura.
La tragèdia és que només mitjançant la mort simbòlica pot aconseguir la unitat amb la ciutat (amb si mateix). Però en aquesta mort hi ha un renaixement: "La ciutat és ella, i ella és la ciutat". És una solució tràgica però radiant al conflicte entre el desig d'integració i l'agressió de l'altre.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- CRÒNIQUES DE FLAVI BELISARI: CAPÍTOL II, EL LLOP DE L’ÀFRICA
- ELLA ÉS TEODORA
- CRÒNIQUES DE FLAVI BELISARI: CAPÍTOL I, L’ESPASA DE TRÀCIA
- SANG AL PONT LLUMINÓS DE CARTAGO
- El fil de Constantinoble
- Neuròtica (Ripoll Remix)
- ABRAÇAR LA SERP
- Intolerància
- ODA A CAPRI
- SOMIEJANT AMB L’AMOR PERDUT
- CARTA AL PARE
- SANG A L’HIPÒDROM
- LA DESTRUCCIÓ FINAL DE CARTAGO
- MISTERIS ÒRFICS
- TORNAR ALS ORÍGENS