Sandàlies velles

Sandàlies velles

"Heu vist les sandàlies velles de l'avi, arranjades?", va dir el fill més gran de l'avi a les seves filles petites.
Ell, l'avi, les duia molts cops per regar les torretes del terrat i per casa; encara es podien fer servir tot i estar fetes malbé per l'ús; i eren de pell, una pell que havia quedat llisa i lluenta amb el temps. No feien suar, ni feien pudor desprès.
Se les van queden mirant, no els hi semblaven les mateixes. "Com t'ho has fet avi?" van dir, "No semblem les mateixes!".
"Doncs, he tallat, amb les tisores grosses, la pell del taló i les tires que les lliguen per sobre del peu on hi ha el velcro, que ja s'havia desenganxat, i que fa de sivella per a que s'aguantin lligades."
Estaven molt contentes i se les volien posar.
"Nosaltres podríem retallar-nos les nostres també!" va dir la neta gran, però ja intuïa que la resposta seria no.
L'avi afegí: "Les vaig arreglar perquè trobàveu estrany que les dugués amb el taló plegat sota el peu. S'hi camina malament!, i a vosaltres no us ho deixen fer els pares."
"I, les duràs pel carrer ara que ja són a punt" Preguntaren. "No, només per estar per casa i pel terrat." Respongui, l'avi.
"I, si es trenquen un altre cop les tornaràs a retallar!" va dir la petita. "Sí, sí", li responguí.
"Tu saps que els avis es moren?" l'informà i preguntà alhora, uns moments després. L'avi no es va immutar i va seguir mirant-la a la cara, amb el mateix esguard, mentre li deia confiat, "sí, sí que ho sé, sí", i ella se n'anà a jugar tranquil·la, perquè si l'avi n'estava al cas no devia ser una cosa tan grossa com deien els nens. El proper dia els hi diria, quan en parlessin, que el seu avi si que ho sabia i que quan s'espatlla una cosa ell la repara.