Rutina fosca

Un dia marró i amarg com el cafè, com la vida quan et treuen les ganes de viure-la, com els versos que surten quan un està decaigut.
I la porta dels somnis, sempre oberta...
m´ha encantat la teva manera de descriure-ho, ràpida i dura, amb força...

Fins aviat,

SweetInnocence.

Promès i complert: et continuo llegint. I la segona visita reafirma la primera impressió: ets jove i impulsiva, en el tracftament del text, com cal, però tot escriptor, abans de res, ha de manejar l'eina de què disposa -la llengua-, amb solvència, cosa que no sempre succeeix, per desgràcia. Tu sí, que ho fas. Francament, sembles dotada per a escriure. I clar, t'hauré de continuar llegint.

entra al forum i clica l'apartat on hi posa repte musical, ok?

Jo ja he deixat de prendre cafe.
Molt intens el relat, i llegit escoltant la banda sonora de "Babel", encara més intens, com el cafe.
Una qüestió; l'últim "que", no sobre? ho he llegit de les dues maneres, i no ho tinc clar, però no importa. de fet, una gota en mig del teu mar literari que no desmereix res del relat.

Una abraçada.

Ferran

impressionant senyoreta, com sempre.

un altre pic amb sa boca oberta

mil petons
vagi bé

mira.. aquest relat preciós (tot i la tristor que se'n despren), de tant que em va agradar... hi vaig posar un enllaç al forum...
i no te l'he comentat perquè no tinc res a dir, tant quotidià i tan ben relatat!

per què no t'hi passes mai pel forum de RC? jo de tant en tant vaig fent alguna entrada i ara estem organitzant entre la gypsy i jo un repte literari que crec que t'agradarà... vés mirant i ja trobaràs algo... i quan ho trobis, animat a participar, plis!

a, i no passa res si no em comentes res... comprenc que deus tenir força feina i poc temps, tranqui... i no m'importa comentar només jo si segueixes amb aquests textos que fas...

;-)

però tot cuadra. L'ànsia de vida i el desencant quan ens manca l'esclat. Quan l'amor hi era i ha deixat dolor. Un fantàstic clam amb tot i el sabor amargant que deixa. Qui no sent això no podria escriure.

Les frases curtes li donen força al relat d'aquestes misèries quotidianes. Sec i contundent, és un crit de desesperació davant d'un món que se't gira en contra. Però al final li dones un gir optimista: Els somnis, els somnis són lliures i no estan sotmesos a la realitat de cada dia.
Petons des de la talaia!

dones la rutina, el pas a pas que porta el ritme del relat, aconseguit molt i molt. mentre que amb mots de ràbia t'embolcalles a tu dintre! m'ha encantat!! un plaer

un petonet sempre de vidre Natàlia...

On van els records quan els oblides? Potser no tots, però tal vegada alguns van al dipòsit amarg com el cafè dels dimarts de les coses frustrades, soterrades però inconcloses, no tancades, alenant amb el seu tossut remugar secret. I enverinant el cos de la sensació dels errors, dels fracassos, i enviant-li sensacions que, tot i que tot pot estar per fer, no es tenen ganes de fer res.
L'exercici dels versos fracassats és en si un èxit, ho prova aquest text teu, que esventa i il·lumina la part fosca, la rutina fosca, el desordre ordenat on s'han escapolit les perles de la teva descripció de la quotidianitat.
I allí trobaràs el desig de sortir i plantar-li cara a aquest present "situat al cràter d'un volcà". I a ell, el que s'invoca al final, com qui no vol la cosa...
Salutacions,
franz