Retorns

Quan estudiava batxillerat, una de les assignatures que aprenia era la de literatura francesa. Després d'haver fet uns quants cursos de gramàtica d'aquesta llengua, els famosos "Perrier", en els quals també hi havia algun text d'algun autor conegut, els alumnes dels anys 70, molt abans de la febre per aprendre anglès, ens enfrontàvem amb un curs en el qual havíem de descobrir uns quants autors i breus fragments de les seves obres.
Un dels escriptors que més em va agradar va ésser Alphonse Daudet i l'obra escollida era evidentment "Tartarí de Tarascó". Avui Tarascó és una petita ciutat de la Provença, a la vora del Roïne, però a mitjans del segle XIX devia ésser una vila modesta rodejada d'espessos boscos a on el protagonista de vàries novel.les de Daudet anava a caçar. Tartarí era un caçador "bon vivant" i panxacontent que fruïa disparant als conills i a les perdius però que encara gaudia més d'un bon esmorzar amb els companys de cacera. La descripció que feia el novel.lista de la França rural, arrelada a les seves tradicions, profundament lligades a la terra era un magnífic retrat d'una època sense presses, plàcida i atàvica que destil.lava tranquil.litat i provocava en mi una sensació profunda de serenor.
Quan arriba la tardor, el bosc s'omple de caçadors i boletaires. Són els primers els hereus d'una tradició secular. Avui en dia, no hi ha cap caçador (en el món civilitzat) que mati per menjar, però el contacte amb la natura, la flaire del matí, l'espera inacabable a les postes, moltes vegades amarats d'humitat i finalment l'aparició de la peça llargament esperada amb la consequënt descàrrega, primer d'adrenalina i després de l'escopeta em fa sospitar que el que porta a tantes i tantes persones a practicar aquesta activitat és el fascinant retorn als orígens, el salt retrospectiu en la nit dels temps a l'època en la qual l'home caçava per necessitat i matava per poder viure. Tots, en la part més interna del nostre cervell som caçadors, depredadors que desproveïts de les capes superiors de racionalitat tornaríem sens dubte a sentir l'emoció intensa i l'afinament dels sentits que provoca la lluita per la supervivència.
Els altres freqüentadors del bosc en aquesta època, els boletaires, són parents llunyans dels avantpassats que es varen arriscar a provar els fruits del bosc. Molts devien morir en l'intent. Pot ésser la caça escassejava, la gana va poder més que la prudència i el resultat va ésser fatal. Per aquest brutal mètode el coneixement dels fruits i dels bolets va ésser transmès de pares a fills i així ens ha arribat fins avui,en que cada tardor si les pluges han estat propícies el bosc vessa de boletaires a la recerca del seu "El Dorado" particular, l'exclusiu Jardí de les Hespérides que regali els seus ulls amb la visió d'una clariana amb una clapa generosa de pinetells o una llambregada fugissera al brillant color ataronjat del mític i escàs ou de reig. Llavors el boletaire es transforma i comença a emetre un somriure resplendent que ja no abandona en tot el dia. No hi ha pitjor càstig pel buscador que no trobar-se en el camí de tornada amb cap més bosquetà al que poder ensenyar, vanitós, el seu preuat tresor i sentir sobre seu com un fibló punxent agradable, la irreprimible enveja del que encara no ha aconseguit emplenar el cistell.
La tardor suposa el final d'un cicle però no encara el començament d'un altre. Els arbres de fulla caduca canvien el color del seu vestit passant del verd al groc o al vermell, caient finalment a terra i acolorint el bosc en un espectacle multicolor embriagador. No és estrany que la festa més tradicional d'aquesta estació sigui el dia de Tots Sants i el de Difunts. Aquests dies, els cementiris, silenciosos la resta de l'any s'omplen de gent que ve a retrobar-se amb el seu passat més recent o més remot. Milers de flors posen un contrapunt a la monòtona grisor de les làpides i a l'enlluernadora blancor de les parets. Després, quan tothom se'n va, les flors comencen a marcir-se, agafant un to de color palla. Les fulles seques ballen fent rotllana empeses per la tramuntana arremolinada, mentre els xiprers, impertèrrits, reprenen la seva guàrdia, custodiant el silenci del lloc.