RETOCS

El temps corre i finalment s’alça de la butaca on l’apatia el tenia segrestat. Surt de l’entrefosc del camerino que la llum groguenca i indolent no és capaç de vèncer. Amb pas negligent s’atansa a l’interruptor i el prem. Les bombetes que emmarquen el mirall inunden el camerino amb un esclat de llum blanca. La seva imatge apareix per un costat del mirall fins situar-se al centre. S’hi encara i el mirall li torna seva solitud. Els ulls tristos observen la imatge amb desencís. Fa mala cara i se la pinta de blanc. Ara la imatge li provoca un somriure sorneguer que no és capaç d’aflorar a l’exterior i arquejar-li els llavis. Agafa el llapis de maquillatge i amb mà tremolosa es dibuixa una rialla vermella. Pels ulls pansits li vessa la tristor que els llavis pintats no arriben a dissimular. Pren un llapis fosc i els perfila intentant donar-los l’expressió riallera que no tenen. El front li bull atapeït de pensaments tenebrosos i amb el color negre l’emmascara dibuixant-se unes celles extravagants. La voluntat apagada el desesma, però treu del penjador un vestit de lluentons. Amb moviments desganats s’enfunda la disfressa. Li sembla que mai no ha estat tan trist i en canvi està a punt de sortir a escena per fer riure. De lluny, el mirall li retorna la figura sencera i no s’hi reconeix. Ell és el que ara veu o és el d’abans? No sap com fer-s’ho per ser l’home que vol ser, la sort sempre se li ha girat d’esquena i només és un pallasso. S’acosta al mirall serrant les dents i estavella el puny contra la cara que s’hi reflecteix. La trencadissa dibuixa línies com els rajos d’un sol infantil. Unes llàgrimes amargues llisquen per les galtes i, per la mà, unes gotes de sang.