RESILIENT

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
Soledat, fredor, silenci i foscor. No sembla estar a principis d'abril; la casa és freda i em recorda que he d’anar a buscar llenya, de la tallada ahir, a la llenyera. Jo he de fer gaires coses, sols resistir aquesta soledat del confinament per la Covid 19. La soledat pot ser agradable. Soc una dona madura i crec, que en plenes facultats, la que va arribar a l´entrada fa uns vuit dies.

Els arbres arrenglerats al camí, igual com jo recordava. Un lloc humit i agradable, el que vaig veure aquella tarda. La porta de ferro forjat una mica despintada i ambdós pilars inserits en un mur de maons. En una placa s'hi llegia una data de construcció: 1923. Un porxo duia a la porta principal. Més amunt es veien les finestres de les habitacions, i encara més al cim, les teules d'un vermell descolorit. El sol feia un reflex daurat a una de les finestres, es començava a fer fosc.

Jo vaig córrer cap a la porta principal però no hi vaig entrar, vaig donar la volta fins al darrera i vaig entrar per la finestra on hi havia un safareig a la planta baixa. Vaig dirigir-me a l´entrada per un corredor estret i humit, que va dur-me al costat dels comptadors de llum i força i, per sorpresa meva vaig poder posar la maneta tal com havia vist fer a l’oncle. Menys mal, - crec que vaig dir en veu alta- funcionarà la nevera .Vaig veure que la casa quasi queia a trossos, però em serviria.

I així, ja fa vuit dies que he pres possessió de la casa dels oncles, on no hi viu ningú, aquí penso ser resilient, estava tipa dels meus cinquanta metres del pis esquifit de Barcelona, havent perdut el treball.

Tinc menjar, tinc foc i aquí restaré fins que d´una vegada em diguin que puc tornar a sortir al carrer i a viure; no tenia altre lloc per anar.

La primera nit vaig veure el fantasma de la tia; de rostre blanc, ulls blaus, igual que quan era viva. Ella em va explicar la meva fi, esclafada a les llambordes del carrer, precipitada d'un cinquè pis voluntàriament. Ella em va dir que era morta. De llavors ençà, ens fem companyia i no ens sentim gens mortes

Comentaris

  • TREMENT [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 19-11-2020 | Valoració: 10


    Un relat molt ben trobat i molt entretingut que m'ha deixat "alelat" i "gelat" de terror i amb molta fantasia. M'ha encantat llegir-te de nou, amiga Montserrat.

    Et comente que el "menys mal",- crec que vaig dir en veu alta - funcionarà la nevera.
    Aquesta expressió de "menys mal", és una incorrecció... deu de dir-se:
    "encara sort" o també: "sort que".
    Ara ja està col.locat. L'associació de RC, t'ha advertit alguna cosa essencial...

    Quan pugues i tingues temps en la meua pàgina tinc algún poema per a llegir. Gràcies amiga Montserrat.

  • Uuf!![Ofensiu]
    Materile | 19-11-2020 | Valoració: 10


    Renoi, quin relat! Fa posar la pell de gallina només d'imaginar-me el camí, la foscor, la casa i la visitant fantasma.
    Un relat original que no et deixa fred. Felicitats, Montserrat!!
    Una abraçada,
    Materile

  • Relat rebut[Ofensiu]

    El teu relat entra a concurs, gràcies per participar.

    Comissió XI Concurs ARC

    PS
    El teu relat té 2039 caràcters, deixem en mans del jurat valorar-lo en positiu.
    Ja no el pots esborrar, l'hem donat per bo, però la pròxima vegada vigila els caràcters.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

409 Relats

1404 Comentaris

246360 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu està ple d'històries i tinc com una necessitat d´explicar-les
Per mi és un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits ,fets amb tot el meu cor. Moltes gràcies per la vostra gentilesa.