Repulsió

Tu i jo som una joguina trencada enmig de milers d’objectes esberlats, un escriptori desordenat, un llibre desfullat. Tu i jo érem, o creiem que érem, una altra cosa. Seríem futur perquè el present estava apuntalat en un passat que mai no fou millor. Els teus cabells al vent i la mirada a l’infinit ja només són un miratge. Ni el Gregal, ni el Migjorn, ni el Llevant i ni tan sols el Ponent bufen, s’han declarat en vaga. Com la vida. Com l’amor. I l’horitzó? L’han transformat en un punt molt més proper del que estàvem acostumats. Res és com ho havíem somiat, com ho havíem desitjat, ni tan sols com ho havíem suposat. El futur és la falta d’aire que ens allunyarà als dos i que ens proscriurà de tot contacte extern.

Tu i jo som dos desconeguts sorpresos de trobar-se pel passadís. Dormíem junts, sí. I també cardàvem plegats, però mai no havíem topat tant en aquests seixanta metres quadrats. Vivíem, o això creiem, una bona vida. Feines ben pagades i tecnologia punta a la butxaca. Sopàvem en bons restaurants i fotografiàvem els plats, citàvem frases extretes de llibres d’autoajuda que no havíem llegit i érem feliços, sí. Molt. Massa, potser. I ens agradàvem, a mi de tu els pits, a tu de mi els abdominals. A tu de tu mateixa i a mi de mi mateix, ens agradava gairebé tot. Ara no ens suportem.

Quan tot això passi, em dius, amb falsa serenitat, ho veuràs diferent, segueixes amb veu dolça, farem un viatge on tu vulguis. Ara estàs encaparrat i massa tens. Vols un massatge? Et ve de gust fotre un clau? A mi molt. Relaxa’t i deixa el cap en blanc. Et passaré les dents per tot arreu. I de cop una punxada massa intensa per ser de qualsevol dentadura humana. És un punxó ben esmolat, gairebé no noto el dolor però em paralitzo. Veig com treus la xeringa de la cuixa i la deixes sobre la taula, em mires i em confesses que tu tampoc no em suportes, que ja en tens prou. Que demà, després d’haver-me fet desaparèixer denunciaràs que aquesta nit he trencat l’aïllament i que he fugit.