Reflexions entorn la literatura després d'un any a RC

No es pot fabular en el buit. Considero que és una bona cita per començar aquest assaig, retall periodísitic, aritcle d'opinió...com vulgueu dir-ne. Pel que fa a mi, he classificat aquest relat com a assaig; m'agradaria reflexionar sobre el fet d'escriure, de crear literartura.

Ja em perdonareu, però no em recordo de l'autor de la cita anteriorment esementada - de fet, el meu professor de literatura catalana tampoc el sabia, quan ho va escriure a la pissarra -, però el fet important és el missatge que vol transmetre. Efectivament, no podem crear literatura a partir del buit. Si més no, avui en dia. Som com nans a les espatlles d'uns gegants. Tanta intel·ligència, tanta voluntat creadora ens ha precedit... Malgrat això, podem reestructurar, modificar o adaptar a la nostra personalitat allò que veiem cada dia quan viatgem al tren, de camí cap a la feina, de tornada cap a casa; i també allò que hem llegit, ja siguin notícies dels diaris, novel·les clàssiques o best-sellers.

Això no vol dir que els escriptors siguem uns simples lladres d'idees o que plagiem. La literatura neix de la literatura; llegim i, al viure, reescrivim allò que hem llegit o viscut segons la nostra personalitat, les nostres experiències... D'aquesta manera, el bon escriptor és aquell qui s'inspira en unes idees sorgides de l'exterior de la seva persona, però que la seva habilitat literària les converteix en senyal d'identitat pròpies, i de qualitat. La idea o l'experiència passa per un sedàs - la vida i el caràcter de l'escriptor - i en surt essent un text bo o dolent, però propi d'aquella persona.

M'agradaria fer un petit parèntesi, ja que porto unes línies i encara no he descrit el què és per a mi literatura. Permeteu-me que inclogui una altra cita que de la qual tampoc em sé l'autor: un clàssic és aquell libre que mai acaba de dir el què ha de dir. Què vull dir amb això? Senzillament, que la literatura és allò que perviu al llarg del temps, perquè totes les èpoques tenen quelcom per aprendre'n. I per què perviu? Perquè té qualitat literària. O sigui que sí, per a mi hi ha una frontera entre el que és literatura i el que són senzillament retalls, poemes...

Els relataires...fem literatura? O senzillament relats o poesia ? No sabria què contestar...el temps dirà. Però el que és segur és que anem pel bon camí.

La literatura (i en consegüent l'escriptura) és com un desert llarg i pesarós a recórrer: t'hi pots perdre fàcilment i arribar a un lloc que no volies. Els aspirants a escriptors tenen aquest llarg desert per travessar. És semblant al que una vegada va dir Quim Monzó (aquesta vegada sí que em recordo del nom): els joves escriuen pensant que serà fàcil, però al acabar el text s'adonen que no és exactament el què volien escriure, i la majoria d'ells no passa de la primera redacció. Efectivament, deu passar això. Quantes vegades molts de nosaltres - almenys jo - hem publicat algun relat una mica decebuts, saben que el resultat final no és com esperàvem?

Aquest és un dels motius pels quals admiro els relataires: potser algun cop no estarem satisfets del què escrivim, però ho publiquem sense complexes i orgullosos de ser escriptors, acceptant les crítiques - siguin bones o dolentes -.

Escriure, a més, és una manera d'alliberar la ment, de desfogar-te, de sentir-te més lliure. És cert que a vegades la mandra ens guanya la partida - almenys a mi - però un cop estic escrivint, em sento diferent....una satisfacció m'omple, em sento alliberat, podent escriure el què vull, amb total llibertat. Ara em ve al cap, a propòsit d'això, una altra cita (ja hi som, tampoc em recordo de l'autor): la llengua és com una meuca universal: tothom en fa el què vol, la tracta a la seva manera.

Insistint en aquest tema de l'escriptura com a alliberament, l'AnNna té un publicat un relat que m'ho fa pensar força: L'home que llegeix és un home lliure. L'home que escriu és un home lliure, també podríem dir. Perquè la literatura i l'escriptura són dues branques de la humanitat que han caminat des de sempre juntes de la mà.

Per acabar...a nivell personal, veig els meus escrits com una ona que s'entrecreua amb una altra, que és la meva vida. S'influeixien mútuament: els meus escrits em fan actuar o pensar a vegades, i experiències que he viscut les tinc en compte a l'hora d'escriure. Ara bé, si he de ser sincer, m'espanta no saber en quin punt de la vida creuaré la frontera entre la maduresa i la immaduresa literària. Realment hi ha un límit? O la vida és una mestra que contínuament t'ensenya a escriure? M'inclino per la segona opció, però la vida dirà.