RECOL·LOCACIÓ

La línia que separa la rutina del caos, el ritme de l’asimetria, l’esperança de la frustració, és tan fina que només podem intuir-la. El dia que vaig passar aquesta línia, feia trenta anys que teclejava sense parar i el meu propòsit no era un altre que seguir al peu del canó fins al moment de retirar-me.

L’aturada va ser forçosa i despietada. Jo vaig ser l’últim a abandonar l’activitat i, en aquelles hores de buidor, vaig rememorar l’entrega de tot l’equip, les situacions estimulants dins de la tasca diària, els dies de disbauxa, els moments de pànic i de tristesa, les setmanes en les quals vam defallir, els anys de plenitud i els molts ajustos que vam acceptar per tirar endavant la nostra comesa: mantenir l’empresa viva.

Però em vaig beneficiar d’una segona oportunitat. El cap havia firmat un contracte on deia que si ell mai faltava, es comprometia a què tots els membres de l'organigrama que estiguéssim en condicions podríem ser recol·locats.

I així va ser com vaig començar de nou.

De vegades, em poso una mica nostàlgic; van ser molts anys amb en Biel. Quan alguna sensació me’l recorda, no puc evitar accelerar-me o oblidar-me d’un batec o dos entre els seixanta que he de fer cada minut. I, llavors, la Carla m’acaricia per damunt de la pell i em demana que em calmi i es passa els dits per la cicatriu que té enmig del pit i em dóna les gràcies per ser-hi i jo li responc amb un saltiró d’alegria per fer-li entendre que no penso fallar-li.

Ara estic amb ella.