El general entra en acció

-Marceliiiinuuuu!! Espera’ns, home, no corris tant.
Els quatre nois, que estudien cinquè d’EGB han plegat de l’escola i, com cada tarda, enfilen el carrer que està entapissat de fulles mortes i tifes de gos.
El que camina més endavant va tan de pressa com el pes de la cartera i les unces de greix que li sobren li permeten. Fa com si no sentís res del que els altres tres, que el segueixen a certa distància, li criden amb obstinació, partint-se de riure, però el cor li batega amb fúria i no només per l’exercici físic. L’únic que l’importa és arribar a casa, posar “La hormiga atómica” i oblidar l’escola almenys fins l’endemà al matí.
Obre el portal i puja fins al primer pis d’una revolada. Ja ha arribat al seu refugi; avui ha aconseguit fugir de l’enemic només amb la dignitat ferida.
-Marcel, ja ets a casa, rei?-La veu dolça de la mare li arriba des de la cuina.
-Sí, mama.-S’esforça per dissimular el defalliment.-Què hi ha per berenar?
-Pa amb xocolata i un got de llet. Vine, fes-me un petó i treu-te l’uniforme que no vull que te’l taquis.
Amb el pijama posat i lligant-se la bata de llana a la cintura, entra al menjador amb la idea de connectar el televisor, un telefunken pal color que els pares han comprat amb molts sacrificis.
-No t’hi estiguis gaire, fill. Ja saps que al pare no li agrada veure que estàs tanta estona mirant la tele. Quan acabis de berenar et poses a fer els deures al teu quarto, d’acord?.-La mare li diu mentre li fa un munt de petons al front.

A en Marcel li agrada molt llegir i tots els llibres que aconsegueix són els seus tresors. Els té ben posats en una prestatgeria a sobre el llit i el seu somni és poder tenir una habitació plena de volums de totes les temàtiques imaginables.
La seva joguina preferida és el “Fuerte de Comansi” que li va regalar l’oncle de Llafranc pel seu aniversari. Vint figuretes que representen els soldats americans i els indis (els sempiterns enemics) anaven incloses amb la fortificació. Pot passar-se hores ideant batalles que mai no són iguals, perquè hi ha dies que les cassets de “La trinca”, “Serrat” o “Roberto Carlos” serveixen per fer de tancs, d’edificis annexos al fuerte o fins i tot d’avions de caça, que bombardegen amb xinxetes. Es permet la llibertat de barrejar armament de totes les èpoques.
-Vamos, muchachos a vuestras posiciones.-Ordena el cap del setè de cavalleria.
Els vaquers i els indis parlen en castellà entre ells perquè aquest és l’idioma emprat en la ficció: el de les pel·lícules que li inspiren els diàlegs, el dels concursos de televisió, els tebeos. També és l’idioma de l’escola, tot i que aquest any han començat a fer català com a assignatura.
-Marcel, a taula!- Li crida la mare.
Aquell és el moment més misteriós del dia perquè un fet màgic s’esdevé sempre a aquesta hora: el nen intercanvia la personalitat amb alguna de les peces del joc; ell es queda defensant el Fort i el tinent, el soldat ras o fins i tot el cap comanxe se’n van a sopar amb els pares. L’única figura que mai no ha accedit a intercanviar-se és el general. Té un gran sentit del deure i no vol deixar els seus homes a expenses del que pugui passar. Aquest vespre, però, en Marcel l’ha convençut prometent-li que li aconseguirà un canó.
-Hombre, siendo así, acepto.-Li diu. Les mans dretes de tots dos s’ajunten i una estranya corrent recorre els seus cossos. Tot seguit el noi és a dins de la construcció donant ordres als soldats i disparant als indis. Des de la seva posició darrere la cinta d’”Albert Hammond” sent les converses del menjador:
-Marcel, no juguis amb el menjar, deixa de mirar la tele i acaba’t la sopa. Estàs encantat, home. Però en què estàs pensant?-La veu de baríton del pare se sent per sobre de la sintonia del programa “trescientos millones”,que sona a la tele. Es nota que ha tingut un mal dia a la feina; no para de rondinar. Mentre intenta trencar les línies enemigues sent la seva pròpia veu que replica:
-Perdoni, senyor. Ha estat un sopar magnífic. Li prego que em disculpi si em retiro a les meves estances; em temo que el deure em reclama.
-Encara no has acabat els deures? Mira que et tinc dit...
Els indis han aconseguit passar pel terreny minat de gomes Milan i avancen cap a la seva posició. En la seva fugida el noi cau de la tauleta on està el fuerte amb tanta mala sort que queda encallat entre la paret i el moble; impossible sortir-ne sense ajut.
Quan el general, que encara es troba dins el seu cos, entra a l'habitació, no el troba enlloc i han de passar la nit amb els papers canviats.
L’endemà al matí segueix sense poder deslliurar-se i sent com la mare el crida per anar a l'escola:
-Vinga, fill. Afanyat que és tard.
-Ja estic, senyora. A punt per passar revista.
-Què t’empatolles? Ja estàs vestit i amb la cartera llesta? Caram, que bé.
El cap del fort va a l'escola en lloc seu. Quan torna a casa a la tarda remena per tota l’habitació fins que el troba darrere la tauleta.
-Tienes un aspecto lamentable, chico.-Li etziba agafant-li la mà dreta i deixant que el corrent flueixi entre el cos i la figureta.
En entrar a la classe l’endemà al matí li sembla que alguna cosa no rutlla: Els tres ganàpies que se’n riuen d’ell ni tan sols gosen mirar-lo; els altres nois li somriuen per sota el nas i fins i tot el mestre li dóna protagonisme fent-li preguntes que sap contestar i, a l’hora del pati, els companys compten amb ell pels jocs de pilota, cosa que no passa mai.
Finalment, en Gustau que també ha patit escarni per culpa de la coincidència del seu nom amb el d’una granota reportera li diu:
-Ostres, Marcel. Va ser genial quan et vas parar enmig del carrer i els vas engegar a aquells tres: ”M’esteu increpant a mi, cavallers? Sento decebre-us però no tinc temps per tres marrecs, aprenents de brètols com vosaltres. Se suposa que em pegareu ara? Aquí em teniu, en pitjors bregues m’he hagut de veure”. I van marxar amb la cua entre cames!