Raó imbècil (o La Greixilane)

Va quedar finalista en una nova cursa de camp-mitja muntanya, cursa de capvespre en què s'hi afegien mosquits picant si suava. Li van fer entrega d'una medalla de llautó ben bufona, tenint en compte la crisi tan profunda arreu i en tot. La Greixilane volia un pernil, no demanava pas pota negra. Va renegar. Quan fos a casa, treuria el ventre de pena una i mil vegades. Tot i que seguiria participant en competicions fossin d'àmbit comarcal o pobletà. Recorreria ics quilòmetres combinant pla i costerut, caminant a pas ràpid a estones i afegint, de tant en tant, algun salt o saltiró, que ho havia vist fer a professionals i, per tant, era pertinent. Ignorava que assentaven l'esquelet. Ella el que volia era fer aquell exercici que li provava i així després podria...menjar, menjar, menjaaaaar! Respirava prou bé, havent-ho copiat d'una campiona nacional que no hi havia manera que tirés a internacional per qüestions més aviat d'enveja política.
Sí, la Greixilane s'havia avesat a practicar l'anar a córrer perquè la gana corria molt més de pressa, delitosa de tiberi. Era un excés de l'expressió 'de vida', aquella dona. Reia, admetent-ho, amb veu de boca ensalivada pensant en afartar-se, per exemple, de rosquilles. I de snacks dolços i salats. I de plats ben plens, sucosos, hipercalòrics i nirvànics per a paladars mediocres.
Un veí seixantè que la pretenia sense dir-ho -no volia creure-s'ho per no ratllar-se l'haver de passar el dia a dia- la trobava simpàtica a més no poder i li feia una gràcia enorme que la de cap a quaranta anys gallinàciament i sexy robusta fes esport per poder omplir el pap sense pap-parar.
Coïncidien a la platja, que a ella la 'pirrava', tot i anar picant patates del xurrer i pipes i crispetes i musclos en llauna en salsa de pebre vermell. Mentre el marit i la muller respectius la feien petar de temes un pèl avorrits i culturals, l'Arnal xerrava amb la Greixilane, ella prenia begudes refrescants a litres i si es queixava que li sobraven encara quilos malgrat la disciplina, quan al·legava que tenia massa cuixa, l'Arnal responia sempre que què deia i aprofitava per calmar-la tocant-li els peus que trobava exquisits, amb les ungles tan ben arranjades per l'esteticista. Secretament conservaria aquell tacte per quan se la pelava visualitzant-se com li engrapava el cul perfectament rodó i fort, llustrós i bru a l'estiu, només marcat per una calceta de biquini quasi tanga.
La Greixilane segurament notava com atreia i excitava aquell mascle. No la molestava, li agradava agradar. Ella, però, estava casada bastant feliçment (l'economia del marit era important), ella volia sobretot menjar, menjar, menjaaaar i no arribar a grassa grossa, complexió que sabia que per herència li tocaria i no, no, noooo, havia de fer l'esforç de cremar els extres i extres i extres cada vespre una hora -encara que plogués- passeig marítim amunt passeig marítim avall, en companyia d'un parell d'amigues d'un status de vida i pensament força calcats al d'ella: treballaven un xic per dir que tenien sou i llogaven senyora de la neteja, havien criat i duien el nen i la nena (totes tenien la parelleta) a karate, a ballet i a l'Eurodisney.
La Greixilane i el veí van continuar d'aquella manera encara un parell de dècades que ell després sublimaria i magnificaria i el que convingués en no aguantar-se els pets. A la Greixilane la mala alimentació constant i exagerada li va vetar la pràctica diària que va passar a setmanal, a quinzenal, a mensual i a anual. Va quedar com una bota. El cos passava factura. I l'Arnal... a l'Arnal ja no se li aixecava ni amb vares de suport com les figures de molts quadres de Dalí. No era possible. Va haver de llençar a les escombraries el minigolf amb què, a la cambra de bany, s'entrenava a picar pilotetes i encertar els forats. Picava amb el múscul expandit, en estat ben àlgid. I cantava, emulant els Beatles:

"Greixilane is in my penis
and in my tita,
la la la la là
la la la là" (mentre l'aigua de la dutxa queia esmorteint tanta torrefacció, no fos descobert).