Radiografia del pesat

Estic segur que tots vosaltres heu patit a algun pesat a la vostra vida. Són per tot arreu: a la família, al treball, al bar, als cinemes… S’estenen com una taca d’oli i travessen capes socials, espais geogràfics i qualsevol marc temporal. Perquè, de fet, els pesats han existit sempre. Estic segur que també els romans els van patir. M’apostaria el que fos a que el primer lapidat de la Història va ser un pesat.
De pesats hi ha una tipologia molt variada. El pitjor de tot és que són capaços de crear un ecosistema al seu voltant on tothom tard o d’hora es veu atrapat. Si no sabeu si una persona és pesada heu de formular-vos una pregunta: m’aniria de vacances amb ella? Per exemple, us aniríeu de vacances amb Jaime Peñafiel, Luís María Ansón o José María Aznar? Oi que no?
A continuació faré una petita radiografia del pesat en les seves espècies més conegudes. Com sempre, deixo l’espai de comentaris per si vols ampliar les variants que has detectat en el teu patiment en silenci.
El primer pesat del que parlaré és el presumpte graciós. I dic presumpte perquè en la majoria d’ocasions l’únic que té de graciós és la presumpció. Aquest tipus de pesat explica molts acudits. Però… molts. Deu vegades més del que qualsevol persona mentalment forta pot suportar. El primer que fa el pesat graciós és preguntar-te si coneixes tal o qual acudit. És aquí quan us recomano que li digueu que sí. En cas contrari, li donareu el vist i plau perquè l’expliqui. Heu de saber que no us farà gens de gràcia. Serà un acudit dolent, molt dolent. Observareu que al final de l’acudit tindreu un enorme dilema: riure forçadament o ser sincer. Això sí, ell es riurà. El pesat sempre reforça els seus acudits amb un riure proporcionalment més alt quan més dolent sigui l’acudit. Un consell: fugiu d’ells. Un altre consell: si no podeu evitar el contacte amb el pesat graciós, establiu una mena d’impost del riure: podeu riure una vegada de cada deu. Potser, a falta d’un públic agraït, busqui un altre incaut. Tot i així, si el pesat és el vostre cap, heu de riure amb ganes. Hi ha una tècnica que no falla mai: imagineu-vos al vostre cap amb la disfressa menys adient per aquella persona… no ho sé… de Pocoyo, per exemple. No falla. Per cert, si alguna vegada em veieu pel carrer, no m’expliqueu cap acudit. Odio que m’expliquin acudits. D’aquesta tasca s’encarrega l’Eugenio (un geni entre els genis). Penseu que us imaginaré disfressats de Pocoyo. Ho prometo.
Segon pesat: el que parla del seu treball com si fos la feina més important del món. I sempre ho fa sense que li hagis demanat cap tipus d’informació. D’altra banda, hi ha un fet demostrat: el seu treball gairebé sempre és el més avorrit del món. Ell, però, està enamorat del seu ofici. Et parlarà d’aixetes, de tubs d’escapament o de frigorífics com si tu no tinguessis res més a fer que escoltar les prestacions de qualsevol d’aquests objectes. I pobre de tu que li expliquis com és la teva feina. Ja li pots dir que treballes a la NASA, que sempre farà cara d’aguantar-se els badalls.
Tercer pesat: el que no deixa el mòbil ni per anar al lavabo. Ja pot estar en reunions de treball, en el cine o abandonant a la seva xicota. Sempre respondrà a totes les trucades, sense que l’importi deixar-te amb la paraula a la boca. Si tens sort, potser et demanarà disculpes, però has de tenir molt clar que experimentarà una mena d’ejaculació interior cada vegada que soni el seu merdós mòbil. Fixa’t en la seva cara a l’escoltar el sorollet que li recorda que existeix. Si fos argentí m’encantaria dir-li “metete el celular por el orto”.
Quart pesat: el que condueix pel carril central de l’autopista quan el de la dreta està completament lliure i que, a més a més, ho fa a una velocitat molt inferior a la màxima permesa. Són una secta, us ho asseguro. La seva màxima és que la resta del món els importa alguna cosa semblant a una enorme merda. Tu no ets res per a ells. Ells són al bell mig del seu món, – què dic món-, del seu univers. Tu ets un planeta distant, molt llunyà, a anys llum del seu egocentrisme. Perquè no t’has d’oblidar que si són allà és per alguna cosa. Suposo que pensen que conduir discretament per la dreta és ridícul. Sabeu què? Us pateixo cada dia! I em fixo en les vostres cares i no m’enganyeu! Sou una secta i feu reunions clandestines on decidiu com tocar els collons a la resta de conductors!
Cinquè pesat: el que molesta al cinema. Sempre demano un seient darrera i a la paret. A vegades la tècnica em falla, però en moltes ocasions puc veure les pel·lícules allunyat del maleducat de torn. Aquest pesat coneix moltes formes de molestar: comentar la peli en veu alta, badallar de forma sorollosa, menjar crispetes com si fos un porc, beure el refresc amb canyeta i apurar fins a la darrera gota, donar puntades de peu al teu seient… per cert, una vegada li vaig dir a un d’aquests pesats que m’avisés quan se li passés l’atac epilèptic. El més bo és que, després d’haver-se passat tota la punyetera projecció donant cops al meu seient, es va ofendre amb el comentari. Em va saber més greu haver ferit la seva sensibilitat…
Sisè pesat: el que dedica tota la seva jornada laboral a queixar-se. No em refereixo al que de tant en tant es queixa de l’empresa o del cap. Tots ho fem. El pesat és aquell que tot, absolutament tot, ho troba malament. Però això no és el pitjor. El més greu és que ho verbalitza. I ho fa cada dia, i no una, sinó un munt de vegades. Aquest tipus de pesat desmoralitza, envaeix les poques ganes que a vegades tens de treballar amb un pessimisme que acaba per derrotar-te i et carrega de dubtes i inseguretats si no ets prou fort per passar olímpicament d’ell. Fuig. Allunya’t d’ell. I quan siguis cap… ai, quan siguis cap… t’adonaràs que res canviarà. No t’he dit abans que els pesats són a tot arreu? Doncs, això.