Quina veritat!

Em sembla que no m'atreviré a escriure un relat o un poema ja que el primer
autor escollit al atzar m'ha deixat bocabadat per la meravella de poema que ha fet.
Moltes felicitats pel teu art, i perdona si no sé comentar millor. Espero aprendre'n

Cal sentir el soroll del silenci, amb tranquil·litat.

El silenci, efectivament, comporta el brogit dels propis pensaments de la mateixa manera que la solitud ens permet notar el buit de les absències.
El crit del desig pot sentir-se en mig d'una multitud sorollosa: sempre depèn de la nostra capacitat d'escolta interior.
I com deia el savi: No hi ha res pitjor que s'acompleixin tots els teus desitjos!

Una reflexió interessant, la teva. Per tant, tornaré a passar per aquí...

Entre tant, t'envio una abraçada calorosa mentre encara és estiu,
Unaquimera

gràcies per enviar-me aquest regal.te'lcomento perquè em fa il.lusió. No pas perquè m'hi senti obligada. ha esta iun regal de categoria, ploma!

Sempre hi ha dualitat en el joc meravellós del viure. Si estàs sol, tens unes avantatges, però "pagues un preu"

Si estàs acompanyat, igualment. Es tracta sempre, doncs, de sospesar bé a la balança de les possibilitats, els nostres desitjos, per prendre una decisió i assumir el risc que comporta.

No hem d'oblidar mai, però, que la vida és NECESSITAT i risc. I que no podem deixar de ser HUMANS. cal assumir la nostra condició de fragilitat, i viure-la amb decisió i valentia.

Cal donar i deixar que ens prenguin, perquè sense "l'altre", la finestra tancada, ens OFEGUEM.

també penso que és un problema de quantitat. Es tracta d'acomplir "alguns" desitjos. No tots!

gràcies per fer-me el "boca a boca" amb el teu poema. Ploma suau, valenta i lliure. Felicitats!

El silenci, un amic que mai traiciona?
que boniques aquestes reflexions;
Ben cert que preferim estar rodejats
de persones o sorolls impersonals,
necesitem sentirnos acompanayts ,
encara que sigui de superflualitat.

Perdre l' Independència , tornar-se capritxosos , perdre els amics,
quin embolic , quin desgavell...
i tot per no haver reconegut ferir a qui ens estima.
Quina veritat!
Avet_blau

molt el comentari que et fan una mica més avall on diuen:
"preferim viure enganyats, bo i sabent que tot és un engany, perquè tenim por a la veritat. En altres paraules i centrant-ho més en el poema: preferim viure sense saber quelcom, o fins i tot amb el dubte, que no pas coneixent la realitat"
Jo també l'he interpretat així.
En fi, que m'ha agradat.

Que bonic el que escrius...
Heu sentit mai quin xivarri fa el silenci (etz.)
Que t'hagués agradat ser poeta... que no ho ets? Crec que si i molt bo.
Encara que jo escric més en prosa aprendré de tu.

Les dues primeres estrofes il·lustren, a base de tota mena de metàfores, una idea que, expressada d'una forma genèrica, vindria a dir quelcom com ara: preferim viure enganyats, bo i sabent que tot és un engany, perquè tenim por a la veritat. En altres paraules i centrant-ho més en el poema: preferim viure sense saber quelcom, o fins i tot amb el dubte, que no pas coneixent la realitat.

Les dues últimes estrofes, és a dir, tota la segona meitat del poema, exposen què és el que perdem a canvi de "viure permanentment en un engany". Trobo fantàstica l'enumeració que fas, perquè el poema acaba tenint (potser depèn també de com el llegeixis, i amb quina intensitat ho fas) un cert aire irònic, fins i tot.

Sensacional, POETA!!!

Una abraçada i gràcies per tooots els teus meravellosos comentaris!
V.