Quan fuig el pensament

Entre el mar de rialles i plors,
entre ones dolces o embogides,
recordo les vivències del passat.
Vivint a soles cada instant dels bons
i mals moments de la meva joventut.


Potser

a vegades no en sé res de l'avui,
ni de quan m'he llevat, ni quin dia és,
ni tan sols del que fa poques hores
que he menjat, entre llacunes platejades
esmicolo pensaments per a no res.


Però

de cop, esclata un llamp,
sense tempesta i cega la claror dels records
que s'apilen per sortir
per un forat del meu cervell,
ja massa cansat d'obrir-se.


I

sento tot allò que dius o diuen,
el cas és, que ni tu ni jo,
sabem quan s'obrirà la cova, ni quina clau
haurà estat la bona aquest cop.
Un imprevist per a tots dos, una traïció.


Per tant

a vegades no encertem el moment
ni tu en dir-ho, ni jo en entendre-ho
i, se'ns fereix el cor, a tu per por
de que jo ho hagi entès, a mi perquè
hagués preferit no fer-ho.

Ara

amb quatre paraules t'escric per dir-te
que t'entenc i que t'estimo, tant si hi sóc,
com si me'n vaig sense poder-te dir
ni com, ni quan tornaré.