La dona dels cartrons

Si l'haguéssiu vist anys enrere! - deia la gent
Havia estat una dona corrent, però arregladeta feia molt de goig: la seva perruqueria setmanal, bonics vestits. Venia de bona família i s'ho podia permetre.
Si be és cert, que gairebé sempre havia d'anar sola a tot arreu, doncs s'havia casat amb un artista que sempre tenia una excusa per marxar de casa sense ella, ho portava prou be, ja s'hi havia acostumat a aquella vida i, no semblava que la molestés gens.
Crec que va ser als setanta anys quan va fer el tomb, els que l'havien conegut de jove i els veïns començaren a veure coses rares i a sentir-li a dir que no tenia diners.
Començà a no arreglar-se els cabells, després a descuidà altres parts del seu físic i a relacionar-se poc. Al cap d'un temps va començà a sortir cap als capvespres com una ànima en pena, amb una pinta gairebé irreconeixible, arrossegant uns espardenyots vells. A vegades algú li preguntava si es trobava be, però ella s'esmunyia fent veure que ni el veia o sentia.
Vagava pels carrers per recollir cartrons i endur-se'ls a casa, fins i tot l'havien vist barallar-se amb altres recol·lectors més joves per una peça o per un piló de diaris bruts. El mal vocabulari la va anar acompanyant a partir de les hores i, de dia es deixava veure ben poc, sinó era a la botigueta del barri a comprar un tall de cansalada i uns cigrons cuits.
El marit que no entenia el canvi o tan li era, cada cop va anar allargant més les seves escapades i ella gairebé acabà vivint amb la companyia de totes les runes que acumulava.
La cosa va durar gairebé deu anys, fins que ella ja no pogué arrossegar aquells farcells de papers i cartrons. Va desapareixe dels carrers i quedà enclaustrada al llit, fins que un dia el marit decidí ingressar-la a una residència i al seu historial hi aparegué aquest curiós nom: "S. Diogenes".