Qui sembra vents......

El govern britànic viu immers des del 7-J en una espiral de nervis i confusió policíaca. Els atemptats que varen sacsejar la capital anglesa varen completar el macabre triangle de les Açores i varen deixar sense arguments a aquells que, com deia un amic meu, volien fer creure que els terroristes s'amagaven en les llunyanes muntanyes. La reacció de l'executiu del n. 10 de Downing Street ha estat, al contrari del que va passar a Madrid, totalment histèrica. Tony Blair ha donat l'ordre de disparar a matar. Com si es tractés del Far West, el "premier" britànic ha convertit els carrers de Londres en una caça de l'home, en una recerca nerviosa dels autors de la matança i de l'intent fallit del 21-J, com una rèplica d'un moviment sísmic, de menor intensitat que el primer terrabastall.
Un home d'origen brasiler ha esta la primera víctima innocent d'aquesta fatídica persecució del sospitós. Cinc trets al cap quan ja estava a terra immobilitzat varen acabar amb la vida d'un pobre home que estava en el lloc equivocat en el pitjor moment. La policia té instruccions clares en aquest aspecte. S'ha de disparar al cervell perquè si alguna bala toca el pit poden esclatar les càrregues explosives que el suposat terrorista porti al damunt. I amb tot aquest desori la por ha començat a aparèixer entre la comunitat musulmana, però aquesta sensació d'inseguretat s'estén a tot aquell que tingui la pell morena. La mort et xiuxiueja estranyes paraules al que no senti a la policia que li doni l'ordre d'aturar-se o a qui faci un moviment que sigui mal interpretat per les forces de l'ordre o a qualsevol excursionista que porti una motxilla i no entengui l'anglès. De fet ja s'estan anul·lant reserves per anar a Egipte i Londres en aquest moments no crec que sigui un bon lloc tampoc per anar a passar-hi unes vacances, especialment si s'ha pres una mica el sol. Recordo que fa molts anys em trobava sovint anant en cotxe amb algun control de la guàrdia civil, especialment després d'un atemptat d'ETA. A vegades l'agent em feia senyals de que no em parés, però jo m'aturava al seu costat amb les dues mans al volant. Normalment l'home em deia: "siga, siga..." i es que tenia en la memòria la imatge d'un cotxe alemany que va passar la frontera sense aturar-se la nit que precedia la matinada en que varen executar als últims condemnats del franquisme ("La noche más larga" cantava Rosa León). Després d'una breu persecució i un intens tiroteig el vehicle va anar a estavellar-se en una guingueta d'estiu per sort buida en aquelles hores. El balanç: L'home del cotxe mort i un guàrdia i un nen que anava en bicicleta ferits, i és que qui ens assegura contra la inseguretat dels que vetllen per la nostra seguretat?.
Pot ésser ens hauríem de preguntar que es el que porta a aquests joves assassins a immolar-se d'aquesta manera, provocant el màxim dolor amb aquest menyspreu per la seva pròpia vida i per la dels innocents que moren amb ell, pot ésser hauríem de reflexionar i preguntar-nos perquè és més important per als mitjans de comunicació un mort a Leganés que cinc-cents al Pakistan. La distancia és una cortina espessa que no ens deixa veure el dolor dels altres. Però no són sincers aquests plors i aquestes lamentacions que vénen de l'altra banda?. Instal·lats en la nostra occidental comoditat el que no surt a la televisió no existeix per a nosaltres. Les bombes segueixen caient i si la mortalitat que provoquen no és tan indiscriminada és perquè la mitificada tecnologia ens permet mantenir la nostra consciència tranquil·la fent-nos creure il·lusòriament que no moren civils. Pot ésser tots som culpables, per haver-los votat o per inhibició, de permetre que uns governants amb aires de grandesa hagin portat la guerra i la desolació al tercer món.



Enric Roca, Girona 26-07-05