Qui ens jutjarà ?

L'home es creu que passa comptes amb ell mateix quan es viu.
Ell mateix es menja a ell mateix i allò que estima mes.
Surt de les entranyes de la mare per buscar les de la terra: i es devora a ell mateix.
Va al bosc a buscar la seva pròpia ombra.
I en demana explicacions per que no la veu.
Va a la vora del mar i veu la seva pròpia ombra.
La vol fer fora.
Però no veu la ombra dels penya-segats de la costa,
on rompen les despulles del mar.
Veu coses en els somnis, les veu també despert.
Però no veu els qui ploren al seu costat.
Els rosers de les tombes li donen enveja.
Hi no hi veu un camp on la ombra de la seva enveja tapa els xiprers.
Passa comptes amb el seu passat, clivellat com la escorça de una vella olivera.
Com el garrofer veu la seva pell fina,
i no veu els dies caure al seu costat.
Vol veure l'egoisme, per que no el troba al dintre seu.
Te set hi no veu mes que un riu.
Hi ha tempesta a la marina, l'esclat del llamp il·lumina la vora mar tacada de sang.
Sang vermella que baixa per el riu.
L'home veu les mans plenes de sang,
hi tanca els ulls. Ell diu que vol la pau.
No hi ha pau al nostre riu.
El germà mata al germà, la mare hi plora.
Els yeyos volen viure i mori a la terra, nostra terra.
Nostre riu, riu de vida.
L'esclat del llamp il·lumina coses que esdevindran record.
Poemes que son testimoni del que hem sigut i del que serem.
L'home passa comptes amb ell mateix mentre es viu.
Ara es mort.
En qui passa ara comptes?
La nit i el dia ara es fonen en un obrir i tancar d'ulls. La llum blanca es per tot arreu.
L'home es vell o es jove, no se sap. Ara tant hi val.
L'home ha de donar comptes.