Que trempat!

Es va despertar i de seguida es va notar el membre que li arribava al melic i dur com el ciment que queda en una formigonera que ja no gira.
Se'l va estar remenant una estoneta, autojoganer.
Però li calia joc en companyia.
Es va llevar, nu, amb ganes de.

Va obrir la porta de la seva cambra per tal de travessar el passadís (calia que fes mig quilòmetre? calia que el terra fos tan fred i que els seus peus descalços patissin punxades com de claus de gel que, una mica, li refredaven la calentura superlativa que traginavaaaa?) i arribar a l'habitació de la seva dona (dormien separats perquè ell roncava i ella, en no poder dormir, feia ulleres i ja li arribaven a terra i no era plan) per tal d'un dolç dolç despertar. Ja li venia salivera...li degotava.

De sobte va notar un caminar un xic feixuc. Va veure uns ulls a certa distància ajudat de la claror incerta i lletosa de la matinada. Si aquells ulls haguessin brillat diabòlicament senyal que era la Xinxeta, la gata siamesa. Pel cas eren els mateix, però va identificar la sogra.

En Climent va tenir el temps just d'entrar al lavabo i tapar-se l'erecció amb una tovalloleta ben plegada que hi havia al bidet.

Quan va sortir semblava que portés adossat un fantasmet. Havia de sortir, la dona picava la porta insistentment (només tenien un bàter!). Mostrar-se quasi a pèl davant d'ella, va pensar, tampoc era greu, la dona havia tingut un ximpanzè de mascota de jove (l'Ezequiel, interessats faria un relat apart) i estaria avesada a visions similars.

Es van saludar i ell va fer per esmunyir-se. Però no havia fet ni quatre passes que va sentir:

-Climent! No has pas vist la tovallola petita? La que he estat fent servir tota la nit, que vaig de còlic?

Ell va córrer al pati (sort va fer de no rellisca amb les baves del terra!) i sota el cel compacte gèlid i compacte de gener es va dutxar amb la mànega. Va quedar encarcarat. La trempera qui sap on parava i en Climent estava enrabiat...que li passava poc de trobar-se tan actiu!

Odiava aquella dona. Calia fer-n'hi alguna. I de sonada. Era dijous i tocaven cigrons per dinar. Bé. Molt bé. Ell, propens als gasos, els menjaria ràpid i aquella nit li fotria mil llufes clavaguériques mentre ella dormís, li obriria la porta tot just una escletxa i... a veure si l'ofegava! Va somriure amb malícia per la idea senzilal i econòmica i ja no tenia tant de fred.

El dia va passar massa lent (les tortugues i els cargols el guanyaven). L'home no sabia esperar, volia venjar-se. Havia repetit de cigrons quatre cops i la seva dona no ho entenia i fins i tot el va malmirar. Ell li hagués pessigat les natges...però estava massa embafat i havia de dissimular.

Per fi, la nit.

Va esperar allà les tres. Que la gent gran no saps mai si dorm o no dorm. I la no tan gran tampoc. Com ell mateix, que imaginava ties en pilotes (com sempre!) i mil postures que hi practicaria (com sempre!) i totes, totes eren com clonades de la Bo Derek (però Derek...d'erecció cap pel moment..encara sota els posts-efectes de l'aigua glaçada!).

Ja era l'hora.

Tenia l'estómac més que adolorit d'haver-se estat aguantant la metralla tantes hores. I caldria que fos silenciosa. Potent, segur. Hehe. El passadís se li feia novament massa llarg...

Era davant la porta de la Damiana. Ni gosava respirar en posar la mà al mànec, tot desitjant que no fes soroll. Va tenir sort. Un pam oberta, la porta de fòrmica color sèpia deixaria que ell fes el que hi anava a fer.

Però no.

Es va quedar escoltant i mirant. La Damiana feia entrar per la finestra un home. La llum de la lluna va ajudar Climent a saber qui era: el lampista sexagenari que no feia ni quatre dies els havia arreglat l'aixeta d'aigua calenta. Aquell encantat que vivia amb la seva mare i dues tietes i que era un solter no faldiller sinó més aviat de comportament com si fos un eunuco de naixement! Què collons hi fotia, allà? Estava clar. I, no obstant, encuriosit i palplantat, el gendre volia testimoniar-ho.

Sogra i lampista (li duia un regal: un ram de pebrots picants) es van besar apassionadament i van començar a magrejar-se. No s'estaven de gemecs i en Climent, encara que no ho volia, s'estava posant...molt molt...Seguien. El lampista, en Gregori, li deia que la gepa que ella li havia mostrat descaradament aquell dia amb el tattoo de la Moreneta l'havia privat de dormir i li havia despertat un instint salvatge i desconegut. Ella deixava que, ja al llit, ell li escalés la gepa mentre bavejava. I ella es movia com una gata en zel. Veure i creure. En Climent o s'escorria allà mateix, o s'hi afegia o...va córrer cap on la Maria dormia...no la deixaria dormir...la seva dona, recordava, començava a mostrar gepa incipient...ai, que no arribavaaaaaa!!!!!!! (mentre se sentia com gaudia la sogra introduint-se el pebrotam pertot arreu) No hi havia dret!