Què passa si "tens la paraula"?

Tenir o ser? Qüestionava Erich Fromm. En l’època del capitalisme dur: tenir, acumular, posseir, etc. ha adquirit gran protagonisme. De manera que se’ns valora molt pel que tenim o pel que som capaços de posseir i no tant pel què som o representem. Aquesta dicotomia entre ser i tenir crec que porta a una dicotomia semblant entre materialisme i existencialisme. No hi ha res purament material, ni res purament existencial. Matèria i existència cohabiten, en tant que la matèria existeix i què existeix més que tot allò que és material i ha estat transformat per fer-nos la vida més fàcil? Hi ha vida més enllà del materialisme, no ho dubteu. Hi ha una existència.

Què passa si tens quelcom immaterial? Tens quelcom que no es veu, que no es toca, que no se sent, que no s’ensuma. Com les paraules. És necessària la vista per llegir paraules? Pels invidents existeix l’alfabet Braille, que amb relleus es pot llegir i sentir allò que té a veure amb les paraules. No és imprescindible la vista per tractar amb paraules. És necessari el sentit del tacte per poder copsar paraules? Abans ho era, feien falta llibres manuscrits. Però ara? No cal tocar res. Cal sentir-hi? Les paraules poden transmetre’s amb el llenguatge de signes pels sord-muts. Ja no és necessari sentir les paraules, les entenem per altres mitjans. L’olfacte, és necessari l’olfacte? Potser és el menys imprescindible de tots els sentits per aquesta finalitat. No cal ensumar res per llegir paraules, tot i que els papers i els llibres i les revistes i els diaris desprenen olors inconfusibles.

Què passa si tens la paraula? L’emmotlles a la teva mida i a les teves capacitats i en treus veritables obres d’art, sí. Se’n pot treure un rendiment exhaustiu. El bagatge de cadascú farà que utilitzem unes paraules més que altres. Una vegada vaig sentir a dir que una persona pot arribar a dir una barbaritat de paraules en tota la seva vida. Una cosa és dir-les i l’altra escriure-les o simplement transmetre-les amb algun dels sistemes que he mencionat abans. I molts més que n’hi ha. Això és un exercici de comunicació: emissor, receptor i canal. Les paraules són el missatge que transporta el canal. I les paraules transmeten, ens fan emocionar, plorar, cridar, enfadar-nos, ens fa tornar irats, ens arriben molt endins o ens surten per l’altra orella. En fem el cas que volem, segons molts patrons que identifiquen el moment en què ens trobem quan som els emissors o els receptors.

“Tens la paraula” afirma. En primer lloc és una expressió afirmativa. Afirma que “la tens” i quan la tens, pots fer amb ella meravelles o desgràcies, però en tot cas, això és responsabilitat de qui la té, qui té la paraula. I puc estar molt content de tenir la paraula per escriure aquestes línies.

Si “tens la paraula” algú te la passa; algú te la dona; algú que ja ha parlat o ha expressat amb anterioritat les seves idees, te la cedeix, amb la voluntat de passar el relleu a qui vol fer ús d’aquesta paraula. A fi de bé, a fi de seguir afirmant o negant, però en definitiva, tu prens el relleu i no et pots callar, has de fer ús de la paraula mínimament, per no dir que t’han passat la paraula i has fet silenci. Si prens el relleu de la paraula, el mínim que pots fer és manifestar-te, com a mínim, amb el més ridícul dels monosíl•labs o la més rimbombant de les interjeccions. Es desconeix el màxim. No hi ha fronteres per les paraules, no hi ha un límit definit. Si “tens la paraula” pren-la i passa-la tant sovint com creguis oportú, perquè en la varietat està el gust i l’alternança és bona i positiva. Afirmativa, com dir que “tens la paraula”.