Que no són molins, senyor!. Que són gegants!

Aquesta és la frase que li diria Sancho Panza al Quixot si el místic cavaller manxec arribés algun dia en el futur i en la ficció naturalment, a passejar-se per la nostra estimada Albera. Segur que quedaria astorat, acostumat als modestos molins de Campo de Criptana per la gran envergadura d'aquests gegants mecànics que entre la base del suport i l'extrem del braç de l'aspa arriba gairebé als cent metres. Tot això si Salvem l'Empordà, la IAEDEN o una declaració de patrimoni de la humanitat de la UNESCO no ho impedeixen.
I es que després de trinxar el territori amb TGV,s, línies d'alta tensió i desgavells urbanístics, sobre tot a la costa i al Pirineu, els nostres polítics no del tot satisfets amb la feina feta es disposen a perpetrar el darrer atemptat contra el nostre paisatge, això sí, amb l'excusa de la modernitat, el progrés i l'ecologia, tres conceptes totalment irreprotxables. Els parcs eòlics són defensats aferrissadament també pels consistoris d'una i altra banda de l'Albera que segons sembla han caigut seduïts pels cants de sirena de les empreses elèctriques que prometen guanys inimaginables pels pobles afectats.
Els arguments a favor d'aquestes instal·lacions giren al voltant de la necessitat d'electricitat que genera el nostre territori la innocuïtat d'una energia que és totalment neta i renovable. Una tesi defensada per l'organització ecologista Greenpeace, mare de tots els grups conservacionistes que es fan i es desfan que al donar el vist-i-plau al parc eòlic de Portbou ha fet un flac favor a les entitats conservacionistes locals. Què passaria si un dia en el futur parc eòlic Tramuntana, que ja té un nom abans que el construeixin es declara un incendi?. Podrien els hidroavions ésser gaire efectius amb aquells molins a dalt de la carena?. Aquests suposats beneficis econòmics que prometen els alcaldes no esdevindran una volada de coloms com s'ha demostrat amb el port esportiu i la carretera?.
Una amiga meva va fer un viatge a Navarra. Em va comentar que les carenes del Pirineu navarrès eren tot un seguit de molins. Li feia l'efecte, em va dir, que estava veient el Gólgota amb les creus al damunt. Tots sabem que el que estem crucificant, uns perquè els interessa i els altres amb la nostra indiferència, és el nostre patrimoni més preuat: El paisatge.