Quan ve la tarda i l'aigua esclata

M'agrada besar-te quan el neguit de la tarda
trenca el vespre fins a fer-lo un vesper.
Quan les gotes fugedisses de l'aigua
esclaten en mil precs que recorren la teva espatlla nua
i espanten el sabó que t'acomoda, nineta.
M'agrada seure a la teva vora i dormir en els teus plecs
quan trenes les hores i en fas llarguissims espais en blanc.
Et pertanyo amb la força del que simplement esta be.
Soc la teva incertesa i teu so vibrant que t'esquerda,
i a l'hora soc tu, quan t'estimo en el mirall de la lluna
i esdevinc part de cada una de les teves cel·lules,
per que m'agrada besar-te,
atendrir-te,
i sentir com el bateg es fa silenci
i escoltem, plegats, als arbres que copulen
la dolça serenitat de la primevera estrenada.
Estimar-te em fa sentir alt, bell, infinitament mascle...
em fa adormir la poesia dels teus instants
i perfumar el nectar dels dolços silencis
que embriaguen els sentits.