QUAN TOT S´ENSORRA

Quan tot s´ensorra o sembla ensorrar-se. El meu telèfon mòbil, el meu rentaplats, el meu rellotge de polsera, jo segueixo endavant. Jo no m´ensorro.
Els bancs sembla ser , els més nostres el de Sabadell i la Caixa on de petiteta jo hi anava amb la meva mare i la meva tia a Manresa o Vic a ingressar els meus estalvis de la guardiola. Ell era una caixa ben meva, per sort ja fa temps que pocs tractes hi tinc. No per sort per desgràcia, ja que la meva economia no és la que tindria de ser, tot sigui dit. El banc de Sabadell fa molt temps que vaig tancar el meu compte.
En fi ja diuen que les rates són les primeres de marxar dels vaixells. I parlant de vaixells , aquesta nit he somiat amb un vaixell , en un creuer en el que viatjàvem la meva família inclosa la meva mare. Tot pintava molt malament, inclús s´acabava el gas-oil de l´embarcació, quasi no teníem menjar i estàvem en un paisatge gelat, igualet el que vaig veure un hivern a bord d´un trencagel el Sampoo a la Lapònia Finlandesa. El vaixell restava ancorat al gel. El capità deia agafessim roba per vestir, ens abriguéssim molt bé i sols una maleta per família, ja que faríem servir gossos huskys per anar al poble mes proper que deia estava a unes cinquanta milles al mig del gel. Jo i la meva mare agafàvem el més imprescindible i el ficàvem a una maleta, jo patia per la meva mare, no podia caminar gaire i si no és ficàvem en un trineu , ella no podria caminar per sobre el gel. Jo hi he caminat , al costat de la meva família fa uns anys a Finlandia.
Però de sobte es va sentir com un cop molt fort , jo he sortit a coberta i he vist que havíem embarrancat a un lloc que semblava un poble. De cop i volta la neu i el gel s´anava fonent i veiem que era un poblet on semblava feien una festa. El meu home sortia amb una camisa de dormir meva en lloc de camisa. I tots els passatgers reien, ja que era una camisa amb randes i volants que jo mai he tingui i no penso tenir a la meva vida, paraula!!!- Jo sempre dormo amb pijama.
I de cop i volta tot es tornava verd, s´anava fonent la neu i els habitants del poble que no enteníem ni un borrall del qual parlaven, ens ajudàvem a amarrar al vaixell perquè no marxes a la deriva. Ens portaven queviures i tots menjaven , inclòs el meu home amb la camisa de dormir els meus fills i la meva mare que portava un jersei que encara conservo i que porto jo moltes vegades, ja que em recorda tant a ella, li tinc un estimació especial. És un jersei que li vaig comprar a Noruega. Després m´he despertat i estranyament estava contenta......
No sé perquè us explico tot això, però és fil per randa tot el que he somiat a la nit. I els personatges eren tan reals, jo els veia, com veia la meva mare morta fa dotze anys, que l´estimo i no passa ni un minut que no la tingui al pensament.